M’encantes perquè t’he de compartir

PalmaQuan arribes, canvies la disposició de la sala. Generes una força centrípeta cap a tu que fa que, en només una estona, totes les nostres cadires estiguin un poc escorades cap a la teva. Tens tota la nostra atenció i nosaltres ens barallam per la teva. Ets un cant de sirena, ens encises. Ets el flautista d’Hamelín. Tothom et cerca, tothom vol tenir-te a prop, que els omplis el seu silenci de tu, de les teves històries, del teu encant, de les teves passions. Perquè generes en els altres allò que expliques. I tothom vol sentir-se un poc així, com tu. Ara ets tu, i no na Britney, que diu You want a piece of me.

Quan estam en grup, em fas recordar que som una més i la igualtat de condicions em fa treure les armes: m’he d’esforçar en la dialèctica, el to i els gestos. El llenguatge no verbal és important. El ritme i la cadència també. No t’ho dic, però de vegades condiment un poc les històries, per deixar-te amb la intriga, per semblar-te un poc més enigmàtica, críptica, que pensis que encara et puc sorprendre. Em converteixes en una trobadora, en un joglar. Jo també ball al ritme de la teva dansa de bruixes, intent reproduir el teu conjur. Però jo sé que el carisma no és qüestió de màgia, sinó d’entrenament i supervivència. Estic segura que en el moment que vares néixer vares aprendre a fer ganyotes des del bressol, per ser el nadó més estimat de la família, l’escollit, l’aviciat.

Per fer-te honor, pos en pràctica tots aquests trucs davant teu, com un paó, i et mir de coa d’ull, comprovant l’efecte que causen. M’agrada que vegis que jo també ho sé fer. They want a piece of me quan estic amb tu a devora. De vegades, ens sincronitzam i és com si compartíssim una batuta. Ningú no sap per què, però tu i jo dirigim aquesta orquestra. Feim callar els trombons i sonar les cordes més afinades. Establim un to que tothom es compromet a mantenir. Ens feim càrrec del grup, de la conversa: tot va in crescendo, no feim caure el nivell i botam d’una cosa a l’altra amb un ritme frenètic. Tenim una missió, que és mantenir viu aquest esperit.

Quan vens amb mi, quan m’acompanyes i et compartesc amb la meva gent, et multipliques davant meu: crees una versió de tu exclusivament per als meus. Et tornes a fer des de zero, al seu gust, però amb els teus condiments. Tries el millor del teu rebost. És com si et sentís dir “Ara ho veuràs”, just a punt de convertir-te en la persona més enginyosa del grup. M’agrada quan entres en mode supervivent. Saps que no et faràs un lloc a qualsevol preu i acceptes el repte amb el matxet entre les dents. Em mostres els teus respectes, amb discreció i connivència, quan –des de l’altre costat de l’habitació– veig que et fiques un per un els meus amics a la butxaca. M’agrada callar, observar-te i aplaudir mentalment el teu espectacle. Tens tothom ulls oberts i boca tancada. Saben que ets a punt de dir una ocurrència un altre pic, tot el temps. Ets de les persones amb les quals val la pena rendir-se.

L’exclusivitat, en realitat, és una cosa vulgar

Tens el talent de Mr. Ripley i ens duràs al fons del mar, si vols, o a l’aventura nocturna que ens espera al següent cap de cantó. Tens el do de la seducció i la generositat de compartir-lo amb nosaltres. Ens fas creure la fantasia de ser festejats, una estona. Ens enalteixes a costa de fer-te un lloc. I jo crec que és just. Som especials perquè tots tenim un bocí de tu, no per ser els únics que et tenim a tu. Et volem, ens encantes, perquè t’hem de compartir.

Ets la prova que l’exclusivitat, realment, és una cosa vulgar, barroera. Que el millor postor no és qui s’endú el premi gros, perquè un premi gros mai no serà accessible. El dubte i l’especulació és el que desferma la cobdícia. I jo sent que tenc una cosa valuosa quan tothom té la sensació que podria tenir-ho. És l’aspiracionalitat, la potencialitat de l’adquisició el que et fa desitjable. M’agrada tenir-te així, amb un punt de competició, i veure’t a través dels ulls dels altres, polièdricament. Vull sentir que la meva versió de tu se m’escola entre les mans perquè tu no ets només això, ets la composició calidoscòpica de tothom que té un bocí de tu. M’agrada descobrir-te en un d’aquests miralls, saber que encara hi ha reflexos de tu que no he vist, que potser mai em revelaràs, i –tot i no ser per mi– enamorar-me’n. M’encanta tenir la sort de poder-te compartir.