Fulgencio Coll (pare), l’home que va votar no

PalmaVa ser l’únic procurador de les Balears a les Corts franquistes que va votar en contra de la Llei de reforma política, la norma que obria el camí cap a la democràcia. Fulgencio Coll de San Simon –pare de l’actual regidor de Vox de Palma Fulgencio Coll Bucher–, també era militar, i va ser governador civil de Biscaia i president de la Diputació de les Illes. En recuperam la figura quan fa mig segle d’aquella votació, el 18 de novembre del 1976, en què les darreres Corts de la dictadura es feren l’harakiri i liquidaren el règim de Franco.

Els Coll venen d’una destacada família de polítics, jutges i militars. Apunta Miquel Payeras que dos Coll, Gaspar i Joan, foren batles de Palma. Fulgencio pare va néixer a Palma el 26 de maig del 1907, va estudiar a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo i va ser destinat al Marroc, aleshores colònia hispanofrancesa sota l’eufemisme de ‘protectorat’.

En produir-se el cop d’estat del juliol del 1936, Coll no era a Mallorca, però sí que hi era son pare, Joan Coll Fuster, que havia deixat l’exèrcit en virtut de la llei Azaña, que permetia als oficials retirar-se amb el sou íntegre, i un altre fill d’aquest, Jordi. Tots dos s’afegiren a la revolta. Per aquella adhesió de primera hora, Joan Coll Fuster esdevindria batle de Palma el 1945; el 1954 rebria la Medalla d’Or de la Ciutat.

El jove Fulgencio va combatre al bàndol franquista i va resultar greument ferit a la mítica batalla de Guadalajara. Després de la Guerra Civil, va passar per l’habitual ball de destins: Menorca, Mallorca, Jerez i una altra vegada Menorca, aquesta vegada com a governador militar. El 1966 ascendí a general. Entretant, havia escalat posicions dins la infraestructura del règim: conseller i delegat provincial de la branca juvenil, el Frente de Juventudes, i sotscap provincial del Movimiento.

Coll de San Simón era –assenyala Gregorio Morán– “un individu sortit d’un altre segle”. De fidelitat pètria al règim, per descomptat, i amb una sòlida cultura, poliglota, subscriptor del Geographic Magazine i casat amb una ciutadana suïssa. El despatx de comandant el va obtenir a Fort Benning, als Estats Units.

Era el 1968 quan va ser designat governador civil de Biscaia, aleshores el territori més problemàtic de tot l’Estat: l’organització Euskadi Ta Askatasuna (País Basc i Llibertat), ETA, havia iniciat les accions violentes. No es tractava tant d’exercir de virrei com de corretja de transmissió amb el govern de l’Estat de tot el que estava passant.

Segons Morán, el governador-general va rebre el malnom de don Fulgencio Coll de San Simón y San Exupéry y de los Grandes Expresos, per la “prosàpia i supèrbia” que li eren pròpies. El seu nomenament responia, probablement, al desig d’apaivagar els ànims dels ‘negurítics’, és a dir, les grans famílies empresarials, inquietes per la reaparició de la violència política. “Aquell senyor de Mallorca”, d’il·lustre família, el veien com un dels seus. El 19 de juny del 1970 presidia l’habitual desfilada commemorativa de l’‘alliberament’ de Bilbao, és a dir, la presa per les tropes franquistes, acompanyat per la plana major de l’oligarquia biscaïna.

El 1974 li va arribar el cessament, després de complir amb la tasca que se li havia encomanat: exercir la repressió, observar la situació per informar a Madrid i mantenir bones relacions. El dia que va embarcar a l’aeroport biscaí no va acudir ningú a dir-li adeu.

President de la Diputació

El relleu es va produir quan –justament!– s’havia de designar un nou president per a la Diputació Provincial de les Balears, en substitució de Josep Alcover –sí, aquell que havia ofert humilment el palau de Marivent, que havia de ser un museu, al llavors príncep Joan Carles. Així que el seu nom tot d’una va sonar. Va jurar el càrrec de genolls, com era el costum aleshores, davant del governador civil del moment, un altre militar: Carlos de Meer, un notori integrant del sector més immobilista del règim, del que aviat es diria ‘el búnquer’, i Coll se’n convertia en un valuós aliat.

Havia de triar-se, també, el nom del procurador –equivalent als diputats actuals– a les Corts franquistes, en representació de l’entitat provincial. I només hi havia un candidat: el mateix Coll de San Simón. Va ser triat per unanimitat gairebé total, només amb un vot en blanc.

Va ser en aquella etapa que es va plantejar –un pic més– un règim especial per a les Balears, per compensar la insularitat. Tot i el ferri centralisme de l’època, no era cap cosa estranya: les Canàries ja disposaven dels cabildos –l’equivalent als consells– des del 1912, i Àlaba i Navarra amb un concert econòmic, és a dir, hisenda pròpia. Allò a Coll no li acabava de fer el pes: tot d’una va puntualitzar que es tractava de “desconcentrar”, no de “descentralitzar”.

Fins aleshores havia estat vicepresident i president interí de la Diputació Jaume Binimelis, falangista i ‘joseantonià’, però allunyat de l’immobilisme bunquerià. Entre Coll i Binimelis es desfermà una rivalitat més que notable, fins a arribar al cessament fulminant del vicepresident, el qual es va despatxar a gust en unes declaracions a Diario de Mallorca, a les quals, curiosament, tot mantenint els seus ideals, apostava per un sistema democràtic.

Un poc més tard, el gener del 1976 va caure el mateix De Meer: Coll va ser un dels fidels que assistí al seu sopar d’acomiadament. Amb un nou governador, Ramiro Pérez Maura, i amb l’Ajuntament de Palma en mans dels reformistes, amb Paulí Buchens com a batle, la Diputació va esdevenir el darrer baluard del ‘búnquer’. El general va aconseguir ser reelegit al frontó de l’entitat provincial, però la unanimitat començava a desfer-se: 8 vots, dels 15 emesos.

Sonaven cants de sirena reformistes i Coll puntualitzava que en cap cas s’havien d’imitar, a l’Estat, “institucions d’altres països el temperament dels quals és molt més col·lectivista”; per ell, el tarannà espanyol era individualista, necessitat “d’autodomini i autodisciplina”. Fulgencio Coll va ser un dels procuradors que es va oposar a la despenalització –encara que fos parcial– dels partits polítics, aleshores encara il·legals.

L’harakiri de les Corts

Però la Transició va continuar, imparable, sobretot en accedir a la presidència del govern central aquell desconegut que nomia Adolfo Suárez. L’oposició democràtica, il·legal, no s’acabava de refiar d’aquell falangista que va afirmar allò d’“elevar a la categoria de normal el que en l’àmbit del carrer és plenament normal”: volien ruptura, no reforma. Com diria més tard Josep Maria Llompart: “No és per això que lluitàrem, però ho hem d’aprofitar”.

I va arribar l’hora de la veritat: ara fa mig segle les darreres Corts franquistes varen haver de pronunciar-se sobre el projecte governamental de Llei de reforma política, que consagrava la seva substitució pels futurs Congrés i Senat, triats democràticament. Significava, de fet, la liquidació del franquisme.

Un altre procurador mallorquí d’aquelles Corts, però de posició política oposada, Josep Melià, expressava la confiança en què allò tiraria endavant, perquè, com declarava a Diario de Mallorca, “les Corts són una màquina d’aprovar coses i oposar-s’hi equival a anar contra la seva naturalesa”. Sempre havien dit “amén”, i no era previsible que canviassin la tendència. Un Primo de Rivera, Miguel, nebot del fundador de la Falange, es va fer càrrec de defensar-ne la proposta: ell era, deia, joseantonià i franquista. Però, mort Franco, s’havia de “substituir per la voluntat dels espanyols”.

Només mancaven dos dies per al primer aniversari de la mort del dictador quan, el 18 de novembre del 1976, es va dur a terme la votació. S’havia d’aprovar per dos terços de la Cambra i, tal com havia pronosticat Melià, les Corts del règim acceptaren disciplinadament la seva desaparició: l’harakiri o suïcidi ritual, com se’l va qualificar. El projecte va rebre 425 vots a favor, 13 abstencions i només 59 en contra. Un d’ells, el de Coll. Era l’únic dels cinc procuradors de les Balears, entre els quals, Melià i Buchens, que hi havia vota en contra.

Fulgencio Coll va declarar a Última Hora haver votat ‘no’ “per principis morals”. Aquell projecte s’havia tramitat per via d’urgència, quan “havia d’haver seguit el procediment normal”. Hi reconeixia que “el poble espanyol ha adquirit prou maduresa per utilitzar el seu dret a la lliure determinació”. I hi afegia: “Però jo he actuat en consciència i fins i tot la constitució republicana respecta els dictats de la consciència”. No deixa de ser curiós que un defensor del franquisme agafàs com a referent la legalitat que el franquisme s’havia carregat.

La Diputació que presidia Coll també s’hi va pronunciar en contra, només uns dies més tard de remetre un telegrama al president Suárez per expressar-li l’enhorabona per l’aprovació de la reforma política. Això sí, amb un resultat molt ajustat, de vuit vots contra sis. Els temps estaven canviant.

Es va rumorejar –afegeix Payeras–, que es presentaria als comicis del juny següent. Però no. Coll de San Simón va dimitir com a president, i va donar el relleu a Gabriel Sampol, que en seria el darrer de la Diputació, ja que desapareixeria per donar pas als consells insulars. Va morir a Palma el 1978. Era, certament, un home d’una altra època, i aquella etapa s’havia tancat.

Informació elaborada a partir de textos de Miquel Payeras Femenias, Joan Mas Quetglas, Gregorio Morán, Antoni Ignasi Alomar i Canyelles, la Gran Enciclopèdia de Mallorca, el volum Memòria viva, els diaris Última Hora i Diario de Mallorca i la revista El Temps.