Ningú no ho diu, això... però també podem dir que ‘ningú ho diu’?

PalmaQuan deim ‘ningú no ho diu, això’, sembla que repetim la mateixa informació. ‘Ningú’ ja vol dir que no ho diu cap persona. Per què hi afegim, llavors, un ‘no’? No bastaria dir ‘ningú ho diu’?

Aquesta mena de repeticions, en realitat, no són gens estranyes en català. Basta pensar en un sintagma com ‘els manifestants enfadats’: el plural apareix tant en l’article (‘els’) com en el nom (‘manifestants’) i en l’adjectiu (‘enfadats’). No pensam que hi hagi tres plurals diferents, sinó que els elements concorden. Amb la negació passa una cosa semblant.

‘Doble negació’

Aquest fenomen s’ha anomenat tradicionalment ‘doble negació’, tot i que el nom pot dur a confusió. No vol dir que les dues negacions se sumin o s’anul·lin i acabin expressant una afirmació. En frases com ‘ningú no ho diu’ o ‘no ho diu ningú’, les dues marques negatives expressen una sola negació. Per això, sovint també se’n diu ‘concordança negativa’: diversos elements d’una mateixa oració contribueixen a expressar un únic sentit negatiu.

Fixem-nos que és diferent del que passa en una frase com ‘no és impossible’: aquí la negació afecta un mot que ja té un significat negatiu i el resultat és que una cosa és possible, encara que amb un matís diferent de si simplement afirmam que ho és. En la concordança negativa, en canvi, les dues marques no es contradiuen, sinó que van juntes.

La concordança negativa es vincula, en català, amb mots com ‘ningú’, ‘res’, ‘cap’, ‘gens’, ‘mai’ i ‘enlloc’, que poden expressar negació. Quan apareixen darrere del verb en una oració negativa, solen anar acompanyats de ‘no’: ‘no ha vengut ningú’, ‘no m’ha dit res’, ‘no hi ha cap problema’. Ara bé, quan van davant del verb, poden ser suficients per donar valor negatiu a tota l’oració. Així, si ens preocupa l’assistència a un acte, podem dir que segur que ‘ningú no vendrà’ o que ‘ningú vendrà’. I, si parlam de viatges, podem afirmar tant que ‘mai no hem estat a Austràlia’ com que ‘mai hi hem estat’. En aquests casos, llevar el ‘no’ no canvia el significat de la frase.

Aquesta possibilitat ja la recollia Pompeu Fabra a la Gramàtica catalana del 1918 (i també a la setena edició, del 1933). Fabra observava que era habitual suprimir el ‘no’ quan mots com ‘ningú’, ‘res’, ‘cap’, ‘gens’, ‘mai’ i ‘enlloc’ anaven davant del verb. Ara bé, no deia que es pogués fer sempre. Considerava tolerable l’omissió quan no podia provocar cap equívoc, però preferia mantenir l’adverbi. Per això proposava exemples com ‘ningú ens ha vist’ i ‘cap d’elles vindrà’, però, tot seguit, recomanava no suprimir l’adverbi en casos com aquests (preferia, doncs, ‘ningú no ens ha vist’ i ‘cap d’elles no vindrà’).

Aquesta precaució té una explicació: ‘ningú’, ‘res’, ‘cap’ i ‘mai’ no sempre tenen el sentit negatiu que els atribuïm habitualment. En alguns contextos poden voler dir ‘algú’, ‘alguna cosa’, ‘algun’ o ‘alguna vegada’. Ho veim molt clar en les preguntes. Si demanam ‘que has estat mai a Austràlia?’ i ‘t’han dit res de nou?’, volem saber si l’interlocutor hi ha estat alguna vegada o si li han dit alguna cosa. No hi ha, per tant, cap negació.

Passa una cosa semblant amb les oracions condicionals, és a dir, les que introduïm amb ‘si’. Quan deim ‘si t’assabentes de res, avisa’m’, volem dir ‘si t’assabentes d’alguna cosa’. I, en una frase com ‘si mai ens ve a veure, ja ho sabrem’, ‘mai’ vol dir ‘alguna vegada’. En aquests contextos, mots que sovint tenen un sentit negatiu poden adoptar un valor afirmatiu. Són els que anomenam ‘termes de polaritat negativa’, perquè la interpretació que tenen depèn del context en què apareixen.

De vegades, la presència o l’absència de ‘no’ pot canviar el sentit d’una frase que inclogui aquests mots. Així, no és el mateix dir ‘si hi trobes cap errada, digues-m’ho’ que ‘si no hi trobes cap errada, digues-m’ho’. En el primer cas, volem que ens avisin si hi troben alguna errada; en el segon, si no n’hi troben cap. El ‘no’, doncs, no és una peça que puguem llevar sempre: en alguns contextos és justament el que ens permet deixar clar què volem dir.

Fabra ja tenia en compte aquesta possibilitat i distingia entre casos en què era ‘tolerable’ eliminar l’adverbi i casos en què era imprescindible mantenir-lo. Ara bé, aquest matís no sempre es va transmetre de la mateixa manera. En algunes gramàtiques i manuals posteriors, l’ús de ‘no’ es va presentar com si fos obligatori en casos com ‘no ho diu ningú’. Per tant, una possibilitat que Fabra havia admès en determinades condicions quedava reduïda a una sola opció.

Dues possibilitats

La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, publicada el 2016, admet clarament les dues possibilitats. Quan mots com ‘ningú’, ‘cap’ i ‘res’ van davant el verb i tenen valor negatiu, la seva posició ja és suficient per donar sentit negatiu a l’oració. Per tant, es pot mantenir o ometre ‘no’ (encara que conservar-lo és més habitual en els registres formals).

Si tornam a la pregunta del principi, podem dir que el ‘no’ de ‘ningú no ho diu’ no hi sobra, però tampoc no és imprescindible en una frase com aquesta. Ara bé, en una pregunta o una condicional, la cosa pot canviar. Per tant, no es tracta de llevar tots els ‘no’ que trobam davant ‘ningú’, ‘res’ i ‘mai’, sinó de tenir en compte què volem dir en cada cas.