Antoni Roig Rosselló: “Em vaig sotmetre voluntàriament a electroxocs per ‘curar’ l’homosexualitat, i vaig tocar fons”

EivissaAntoni Roig Rosselló (La Marina, Eivissa, 1939) és un home petit, de gestos continguts i suaus, amable en extrem. També és un home valent. És el primer clergue espanyol que va sortir de l’armari; ho va fer amb la publicació de la novel·la Todos los parques no son un paraíso, finalista del premi Planeta el 1976, ara fa 50 anys. El llibre es va subtitular originalment “Memòries d’un sacerdot”. Relata les experiències homosexuals del protagonista durant una llarga estada a Londres i el seu conflicte entre la vocació religiosa i l’orientació sexual. Li va costar la suspensió per part de l’Arquebisbat de València i l’expulsió dels carmelites. Franco acabava de morir, però el franquisme encara era viu del tot. Antoni Roig Rosselló va ser a Eivissa en la tercera edició dels premis que organitza l’associació Sa Clau de s’Armari i que porten el seu nom. És allí que l’entrevistam. Comença a parlar abans que li facin cap pregunta.

— Vaig escriure Todos los parques... en moltes ocasions, plorant. Com si fos una purificació, una catarsi. Altres vegades havia de parar, perquè em quedava horroritzat amb el que havia escrit… I deia: bé, és igual, ho rompré! En principi vaig escriure la novel·la per a mi. I això va fer que fos molt sincer, perquè jo no pensava publicar-la. En vaig acabar el primer esborrany el novembre del 1975, en vida de Franco.

Llavors va ser quan us vàreu decidir a mostrar-ho.

— Sí, vaig pensar que podria ajudar algú, que l’havia de publicar. Però estava sol, ningú no m’havia orientat de cap manera. No crec que hi hagi un llibre escrit amb aquesta sinceritat i aquesta... [cerca la paraula] ingenuïtat. M’adonava que les coses havien de canviar, però jo no era part de cap moviment, era realment molt ingenu, no estava influenciat per ningú. Un escriptor, David Vilaseca, va voler escriure sobre Terenci Moix i sobre mi; de Terenci li interessava el tema eròtic, però de mi en va destacar els aspectes “polítics i revolucionaris”.

Caram.

— Ja ho veus, és que és molt fort. Jo no ho veia, això. De moltes coses que han arribat després, jo en vaig tenir la intuïció.

Fa un mes que us heu casat amb un altre home. Fa 50 anys, pensàveu que això podria arribar a passar?

— No hauria pensat mai que em casaria, perquè sempre m’he considerat capellà. Però darrerament he pensat: però si ells passen de mi! Per què he d’estar pendent del que facin?

Us referiu a l’Església? Encara avui us considerau un capellà?

— Jo sí. No he sortit de l’Església per la meva voluntat. Vaig ser expulsat dels carmelites. Quan es va publicar el llibre, primer vaig ser suspès ‘a divinis’ per l’arquebisbe de València, que vol dir que com a capellà no pots exercir; no és una excomunió, però és una sanció molt forta. I, al cap de pocs dies, els carmelites em varen expulsar.

El que us preguntava abans era si pensàveu que arribaríeu a veure l’actual avenç en els drets del col·lectiu LGTBIQ+.

— Una de les frases que més se cita del meu llibre va en aquest sentit. Vaig escriure que arribaria un dia que els homosexuals tindrien els mateixos drets que tothom, que hi hauria un canvi social molt fort. Però em pensava que jo no ho veuria, en aquell moment era com si fos ciència-ficció.

Què li diríeu a la gent que encara és homòfoba?

— Pareix mentida com el canvi legal es tradueix en el canvi de costums. A nosaltres ja fa temps que ningú ens insulta. No: trobam respecte. No s’atreveixen. Veig que hi ha hagut un canvi molt gros. N’hi ha d’haver més? Segurament. Però, la gent jove, la trobam molt canviada, en comparació a fa 30 anys. La meva parella i jo som fàcilment reconeixibles com a homosexuals, perquè ell és molt amorós, li agrada agafar-se. I no tenim cap problema. Don gràcies a aquest canvi social.

Certament el país ha canviat molt. En els anys 70, fins i tot vàreu arribar a ser sotmès a electroxoc, per provar de ‘curar’ l’homosexualitat. Com es va produir, això?

— Sí. Aquest deu ser el capítol del llibre que més s’ha referenciat. Em vaig sotmetre voluntàriament a electroxocs per ‘curar’ l’homosexualitat. Això va ser la darrera cosa que vaig provar. Havia assimilat la idea que jo estava malalt, en aquell moment ho acceptava.

Quin any era això?

— El 1974. En aquell moment ho acceptava. Acceptava la idea que estava malalt. I com a malalt em varen recomanar que ho provàs. Vaig anar a Barcelona, a un hospital, i vaig localitzar un metge molt comprensiu. Ell no estava gaire entusiasmat amb el tractament, vaig ser jo que li ho vaig demanar. I llavors ell ho va fer. Ell ho feia perquè jo ho volia.

En què consistia el tractament?

— Em posava uns elèctrodes, em mostrava revistes d’excitament... El que passa és que jo no som gaire propens; no som gaire voyeur, no ho som.

Us mostrava revistes de pornografia homosexual?

— Sí. I el límit era el que tu deies. El metge em deia: quan estiguis excitat és el moment, has d’estar excitat, com més ho estiguis millor... I llavors ell em donava descàrregues. El límit també el posava jo. Sí: record aquell moment amb molta tristesa. Això ja era al final. Allí vaig tocar fons. Ho vaig fer per recomanació. També partia de la idea que estava malalt.

A partir d’allí vàreu canviar.

— Sí. Me’n vaig anar a Londres una altra vegada. I quan vaig tornar a Espanya vaig pensar: no som jo que he de canviar, és la societat que ha de canviar. Per això vaig començar amb el llibre, volia mostrar què era l’homosexualitat.

Pensàveu que teníeu opcions de guanyar el Planeta?

— Creia que guanyaria. I d’alguna manera vaig guanyar, vaig quedar finalista. El llibre és a la base de tota la meva vida. Si vaig trobar una feina va ser gràcies al llibre, vaig poder pagar l’entrada d’un pis amb els drets d’autor…

Us vull preguntar sobre política. Us fa por que hi hagi una involució, un retrocés en els drets del col·lectiu?

— Mira, l’altre dia vaig anar a una conferència a una universitat i vaig trobar que hi havia por que hi hagi aquest canvi, fins al punt de pensar que es podrien posar dificultats al matrimoni homosexual. Sí, sí que hi ha por.

Però quina és la vostra opinió?

— La meva opinió personal és que seria... [pren un temps per pensar]. Mira, quan hi va haver el cop d’estat de Tejero, l’any 81, et puc dir que aquella nit no vàrem dormir fins que el rei va parlar, perquè sabíem que, tard o d’hora, ens anirien darrere. Idò, igual et dic ara, no m’agradaria mica que això passàs, mica. Tard o d’hora, això tindria conseqüències polítiques que ens portarien a un temps difícil.

Us heu reconciliat amb l’Església? Els heu perdonat, encara que us en varen fer fora?

— Pens que estan pagant ara mateix per les seves culpes. Estan com en un laberint. Jo m’ho mir com a espectador i quasi em fan pena: no surten del seu laberint, no en saben sortir... N’és un exemple el moment que el papa Francesc va dir que les parelles homosexuals podrien rebre una benedicció, que no es podrien casar, però sí que podrien ser beneïts, i bona part de l’Església va pensar que havia anat massa lluny. I només era una benedicció. No ho sé, jo ara m’he casat... Tot això ja són problemes seus.