He perdut l’espontaneïtat: el gaudi també ha de ser planificat

PalmaHe perdut l’espontaneïtat amb la meva parella, els meus amics, la meva família, la meva feina, allò que feia perquè m’agradava. M’ho recorda la foto que veig d’una al·lota estirada al llit al costat del seu al·lot. L’escena s’intueix prou per detectar que ella no duu camiseta. La foto està moguda, ella riu amb una ganyota de vergonya i atreviment, i ell s’amaga. Quan va ser el darrer pic que ens vàrem fer una foto així? Sense pensar, perquè vàrem deixar que el moment ens sorprengués i vàrem dir això sí, això sí que ho hem d’immortalitzar. Quan va ser el darrer pic que ens vàrem deixar endur sense pensar? Sense calibrar si era bon moment, si teníem temps per no pensar. Quan va ser el darrer pic que em vaig deixar anar juganera, inconscient?

Crec que m’ha deixat d’agradar l’espontaneïtat perquè ja no sé gaudir-la. És com aquella amiga divertidíssima amb la qual et costa entendre’t perquè et demostra que tu no ets tan divertida. En lloc d’una possibilitat, una finestra a la vida real, em representa una amenaça contra l’statu quo dels meus dies, rígid com un militar, inestable com un Jenga. I, com amb aquella amiga, l’evidència d’allò que em manca: la capacitat d’improvisar, de gaudir d’una sorpresa, d’un canvi de plans.

Som qui som quan seguim un patró, quan som dins els nostres marges? Som el que som per repetició? Ens fa ser qui som allò conegut, les persones, les rutines? Som qui som quan ho tenim tot controlat perquè només això ens dona la pau suficient per ser qui som? O som qui realment som quan no tenim hora d’arribada, quan deim “un dia és un dia”? Som qui som, en el fons, en l’excepció? Som qui som en el caos, quan res no té importància?

Entre una cosa i l’altra, em queda poc marge per a l’espontaneïtat, per jugar, per inventar –per exemple– com serien les persones propietàries dels mobles que trob tirats al carrer el dia dels trastos. M’ho recorda el tocador de plàstic rosa fúcsia, ple d’adhesius en forma de cors i estrelles, abandonat al costat d’una butaca de fusta massissa entapissada d’un vellut ara descolorit. Dues personalitats diferents i igualment caricaturitzables. Podria escriure’n una història de cada una.

Però he oblidat que existeixen aquestes possibilitats, igual que algun dia la meva fillola oblidarà que existeix la possibilitat de triar l’ombra d’ulls blau Frozen per maquillar o de fer “la lateral al boti-boti”, com diu ella. M’agradaria tenir l’espontaneïtat de les criatures i escriure com xerren elles: directes i sense explicacions, donant per fet que tothom coneix el seu llenguatge –fins i tot els termes que han inventat– perquè, gairebé sempre, es pensen que el seu interlocutor en sap més que elles.

Quants de nos que podrien ser sís

Un dia em vaig començar a prendre la vida massa seriosament i ara tot és solemne i seriós: complesc amb els meus deures i necessitats com si algú m’estàs supervisant. I no, només som jo, monitorant el meu sistema d’autoexplotació. I’m on a mission constantment. Necessit farcir, estructurar i compartimentar, tots els dies, hores, minuts, segons de la meva setmana perquè tots els meus somnis es facin realitat. Estimar la gent que estim, escriure, ser econòmicament independent, tenir un cos que envelleixi amb dignitat. Petits somnis sotmesos a una cadena de producció sense fissures (si no t’atreveixes a modificar-ne el guió).

Així que dic no. No, no venc a dinar perquè avui he duit tàper. No, avui no, que no estic depilada. No, un cafè no, que ja em xapa tot el matí. No, que he de descansar. No, que tenc el cap a un altre lloc i no som capaç de sentir les teves mans a la meva pell. No, que estic tan angoixada que res no em fa gràcia, que no sé riure. No, que avui estic com a inflada. Per favor, no: avui no puc, ara no puc, aquesta setmana no puc. He de continuar amb tot això que havia de fer. Voldria, sí, m’encantaria, però ja no puc dir que sí a més coses. L’emmagatzematge està complet. He de buidar contingut perquè, si no, m’asfixiaré i no, no podré gaudir de res més del que em puguis oferir.

Quants de nos que podrien ser sís, si pogués, si no hagués perdut l’espontaneïtat, si em deixàs atrapar pel gaudi, d’imprevist. Si no el volgués controlar, fins i tot a ell, per col·locar-lo els dissabtes i els diumenges, a partir de les dotze del migdia.