Vull una vida normal, no un vol a Nova York per 300 euros

PalmaM’agradaria tenir un ca. I sentir que la meva vida no és tan important. Tenir un animal ho fa tornar tot un poc més relatiu i converteix el temps en una unitat de mesura més democràtica. M’agradaria tenir una vida prou normal per descobrir que tot el que faig, al cap i a la fi, té la mateixa importància que pesar els 50 grams de pinso que ha de sopar el meu ca. M’agradaria poder-me permetre el luxe de les coses insignificants.

Tot ha tornat important, urgent, necessari. I per això, em despert amb un nus a la panxa, ple de les coses que vaig rumiar ahir vespre abans de tancar els ulls, i que em fa anar al lavabo abans de berenar. Tot és tan necessari que faig feina de camí a fer feina. Res no pot esperar que passi quan ha de passar. Tot ha de passar un poc tot el temps. Deman cita al metge, faig gestions, qued per al cap de setmana i actualitz la meva vida a les meves amistats amb un missatge de veu caminant pel carrer. Vaig per feines. Visc per avançat. “Així ja m’ho trec de damunt”: una cridada de feina, una entrega, un cafè amb una amiga, un dinar amb ma mare, un sopar amb mon pare. La meva llista de to do (coses a fer) és de cada vegada més estranya. I cada dia esdevé un tràmit menys per a l’endemà, el preàmbul de les tasques de demà.

Fa temps que diuen que “volem haver llegit, i no llegir”. Jo crec que volem haver viscut, i no viure. I és normal: viure ha esdevingut una cosa tan complexa que volem fer-la ràpid i en diagonal. Ningú voldria experimentar de manera conscient aquest ritme que només som capaços de suportar “amb un poc d’angoixa” –el que contestes a la teva amiga quan et demana com va la setmana–, ni aquests equilibris mortals –realment mortals, perquè estam a punt de petar un pic al dia de mitjana– que hem de fer perquè tot continuï rodant. Tenim vides ocupades que ens fan sentir persones importants. I enyoram les nostres vides normals. O almenys jo.

“Vola a Nova York des de Barcelona per 336 euros”, diu el bàner de publicitat que inunda l’article que estic llegint. What a time to be alive. Jo l’únic que vull és oblidar-me que tenc una feina a partir de les sis de l’horabaixa, apuntar-me a alguna extraescolar absurda, preparar-me un tàper per a demà i mirar una sèrie tranquil·la. No vull haver de triar entre fer rentadores o vida social els caps de setmana. Vull tenir clares les meves aficions i no confondre-les amb fonts d’ingressos. No vull assumir que per guanyar-me la vida no he de tenir vida, ni que cada dia serà un esforç titànic. Vull tenir un ca i passejar-lo una hora cada dia. El meu somni és tenir una vida normal sense remordiments. I no anar a Nova York.

Els preus de les coses han canviat i feim veure que amb els nostres sous qualsevol es pot permetre un vol intercontinental en cada període vacacional. I tan contents. Com si això fos símptoma que tot va bé. Però d’ençà que els somnis d’un temps han tornat tan barats, la qualitat de vida ha tornat més inaccessible. Hem trasbalsat la jerarquia de les prioritats i, amb ella, el que determina un estatus, una classe. Ara que ‘tothom’ pot permetre’s Nadal a Manhattan i estiu a Bali, el luxe és un altre: ara ningú no es pot permetre una vida normal. No podem tenir feines normals, que acabin al cap de vuit hores; ni cases normals, amb unes condicions habitables; ni relacions normals, que no necessiten cita prèvia; ni aficions normals, que siguin només això, aficions; ni una salut normal, que no depengui de benzodiazepines ni suplements.

Però un dia veim una oferta d’un vol directe de 10 hores per menys del que ens costaria el lloguer d’una habitació a una casa compartida i pensam que la nostra vida valdria més la pena amb un bagel a la mà. Perquè avui, que hem de triar entre dormir vuit hores i passar una estona amb la nostra parella, tot sembla realment insostenible. La nostra existència s’ha complicat tant que ja no reclamam una vida normal: reclamam una vida de petits luxes per suportar ser persones normals. L’accés als excessos ens ha fet creure en un món de possibilitats; és la materialització de la publicitat enganyosa que varen vendre als nostres pares. I el nostre dia a dia, la lletra petita.

Veig cada dia tot el que em podria permetre, els petits capritxos que em podria consentir amb un clic. I, tanmateix, res del que potser voldria realment no m’ho puc permetre: apagar el mòbil, passar tot el cap de setmana al sofà, deixar els correus pendents per a demà, mirar per la finestra de camí a la feina, comprometre’m a un dia d’esport a la setmana, anar a dormir a les onze del vespre. Quina bogeria, no?