Recorda que ho feies perquè t’agradava (i això era l’èxit)
Volia saber quines són les obsessions de la meva generació i, per això, he anat a cercar als i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau.
Volia saber quines són les obsessions de la meva generació (és a dir, volia confirmar les meves sospites). I, per això, he anat a cercar als i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. I si el temps i l’espai no fossin limitats, la llista seria molt més llarga. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau. En aquestes converses, amb tots i totes he intentat el mateix: saber què senten, fer prospecció en les seves ànimes i descobrir què els obsessiona. Perquè –quan som sinceres– les obsessions són l’única cosa que realment ens fa vulnerables, que ens delata tal com som, genuïnament, des del subconscient i sense moral. Volia extraure’ls “amb cullereta de postres”, com diu Lorena G. Maldonado, què sent aquesta generació d’artistes. I el que resulta que els fa mortals, com a la resta d’humanes, és el mateix dubte, intrusiu i inoportú: per què feim el que feim i si l’èxit és això.
Per què feim el que feim? Per què ho vàrem començar a fer? Si ens feim aquesta pregunta, és perquè no ens acaba de pagar la pena fer-ho? Que t’agradi fer una cosa i que, alhora, hi tinguis traça pot ser una condemna molt mala de gestionar. Treure profit a un talent és convertir afició en obligació, comparació i ambició, l’oposat al que realment totes volem: una vida bona i tranquil·la, i –en la mesura del que sigui possible– tenir estones de no fer res. Però obligar-nos a fer el que ens agrada és més fàcil. Aquí hi ha la trampa. “Fes feina del que t’agrada i no descansaràs mai més”. Enhorabona: quan et queixis d’haver de fer allò que t’agradava a canvi d’una remuneració, et sentiràs el cuc més mesquí de l’univers. I oblidaràs per què ho feies, igual que oblidaràs totes les coses que feies perquè t’agradaven.
Però recorda que inventaves i escrivies contes per a tothom qui estimaves, perquè era l’únic públic que coneixies. Recorda que ballaves amb les amigues al pati de l’escola només a canvi del xut d’adrenalina de sentir-te Beth, d’Operación Triunfo, o les Spice Girls, a Wannabe. Recorda que feies polseres, punts de llibres i postals, perquè la teva fantasia era tenir una botiga o una impremta, o totes dues. Que no frisaves, que no importava el resultat, perquè l’únic que cercaves era el plaer de plastificar, aferrar, grapar i foradar. Quina satisfacció, com d’oficinista: amb molts d’aparells diferents a la teva disposició. Recorda’n només la sensació. La clau estava en la inutilitat de tot allò, com les fotos dels arbres que fa Hirayama a Perfect Days, totes aparentment iguals.
En quin moment el que ens agradava ha esdevingut allò que ens separa de fer el que realment volem fer? Jo crec que va ser just quan vàrem començar a fer-ho sota demanda i a l’engròs, a canvi de misèria; quan la producció va passar a ser més important que la creació. Així que ara produïm molt més del que mai podrem consumir, perquè hem creat aquesta màquina que necessita benzina. Ara, la sobreproducció ens obliga a cercar estratègies: a vendre’ns, en resum. Ara, que ens dedicam al que ens agrada, feim el que feim perquè es consumeixi, i només perquè ens agrada.
Així que no sé si això era l’èxit. Fa estona que l’intent desxifrar, l’èxit; aquesta entelèquia, un equilibri tan perfecte que no existeix. I en aquesta recerca, vaig trobant definicions que guard, perquè m’acompanyin:
L’èxit, segons Samantha Hudson
“En els darrers anys, ens han inoculat el verí de la transcendència mediàtica, dels números. Això no pot ser. Una mateixa ha de configurar el que considera que és èxit en la seva mesura. No podem permetre que totes perseguim fantasmes, ens ofeguem en les nostres expectatives i ens frustrem. Crec que no hi ha cap èxit més gros que deixar de preocupar-se pel fracàs. Per desgràcia, una ha de viure, ha de guanyar doblers i s’ha d’enfrontar al món. Però, si des de les nostres entranyes l’únic que perseguim és l’èxit convencional, aleshores haurem fracassat.”
L’èxit, segons Isa Calderón
“Jo dic més vegades ‘no’ que ‘sí’. La gent creu que això pot desafavorir-te. I jo pens que és al contrari: tu tornes més de culte com més inabastable ets. Estic molt contenta amb el que faig. L’èxit no és aparèixer en molts llocs o fer moltes coses: ara faig un pòdcast, ara faig una sèrie, ara escric un llibre. No. La gent està equivocada. Després, tinc companyes trastocades, exposades, que opinen sobre tot: deu ser esgotador, deuen tenir una egomania que no les deixa gaudir la vida.”
L’èxit, segons Oriol Pla
“Crec que no té a veure amb l’exterior, té a veure amb com et relaciones amb l’exterior. Per a mi hauria sigut un fracàs haver estat a Nova York i haver guanyat [l’Emmy], però haver-ho passat malament o amb molts nervis, no haver sentit que m’ho mereixia i no gaudir. L’èxit deu ser tenir l’habilitat de viure en pau el que et toca viure. És dormir tranquil i aixecar-se de bon humor, tot el que et porti a això.”