Els temporers gitanos que salvaren el camp mallorquí

PalmaE l poble gitano sortí de l’Índia fa devers mil anys, assetjat per altres cultures. Ho feu amb una llengua pròpia, el romaní. A la península Ibèrica hi arribà el 1425 gràcies a un salconduit atorgat pel monarca Alfons V d’Aragó. Aleshores es pensà equivocadament que provenien d’Egipte, d’aquí que se’n creàs el gentilici a partir del llatí aegyptanus i que en anglès donaria gypsy. En temps dels reis Catòlics (1474-1504), el col·lectiu tingué prohibit exercir un ofici, de manera que s’hagué de cercar la vida com pogué.

Segons fonts documentals, aquell poble nòmada recalà a Mallorca fa cinc segles, a final del XVI. Fou, però, al XIX, que Palma acollí els primers nuclis de famílies senceres de gitanos. Davant l’estigma que patien, s’establiren als afores de les muralles, als barris de Santa Catalina i el Molinar. Dècades després n’hi hauria de catalanoparlants, procedents de Catalunya, que s’instal·laren sobretot a l’interior, a la zona de la Porta de Sant Antoni. La periodista Laura Jurado n’acaba de reivindicar la memòria al llibre Mallorca romaní. Una història de la comunitat gitana (Editorial Lleonard Muntaner). El començà a escriure el 2021 gràcies al premi Ciutat de Palma d’Investigació. La segona part de l’obra se centra en la presència del col·lectiu durant el boom turístic. Del 1969 data el poblat Son Banya, a cinc quilòmetres del centre de Palma, just devora l’aeroport. Es tractava d’un projecte pioner a l’Espanya franquista, que es presentà com un nucli d’integració, quan en realitat era de segregació.

“A Son Banya –assegura la investigadora– hi dugueren un centenar de famílies gitanes, del tot marginals, que malvivien en barraques fetes amb cartó al barri del Molinar, en procés de reurbanització. Les autoritats consideraven que la seva presència donava mala imatge a la indústria turística”. L’animadversió governamental feia temps que es covava. “El 1952 Cort ja havia ordenat cremar tot el campament del Molinar. Llavors ficaren els gitanos dins un vaixell amb rumb a València. Tanmateix, aquell assentament es reconstruiria al cap d’uns anys amb prop de 200 barraques. Els gitanos que practicaven la indigència també foren reembarcats cap a la Península. Per als que tornaven i reincidien s’aplicava la Ley de vagos y maleantes". A mitjan anys 70 varen arribar a Mallorca un miler de gitanos portuguesos, procedents, en gran part, d’Astúries. La majoria s’establí al barri palmesà del puig de Sant Pere.

Problemes laborals

Malgrat el pes de tots aquests prejudicis, als anys 60 els mallorquins no dubtaren a recórrer a la mà d’obra dels gitanos quan el turisme buidà el camp. “No vingueren de Palma –apunta Jurado–, sinó de les zones més empobrides d’Espanya, principalment de Jaén, Granada i Albacete, però també de Badajoz. Eren centenars. El fenomen es repetí a moltes parts d’Espanya. La majoria de famílies es traslladaven d’una regió a una altra per fer la temporada dins el que es considerava una subsistència estacional. Cada any solien repetir destinació”. A mitjan dècada dels 80, les Balears ja eren una de les tres províncies amb més presència de temporers gitanos, juntament amb Andalusia i la Comunitat Valenciana. Arribaren principalment per tomar ametles. A Binissalem també n’hi hagué que s’ocuparen de la verema, i a Santanyí, de cercar caragols durant l’octubre, aprofitant les primeres plogudes de la tardor.

La investigadora apunta alguns problemes laborals amb què es trobaren aquells nouvinguts. “Tot i que molts arribaven contractats a través de la Delegació de Treball pel propietari d’alguna finca, sempre hi havia grups que venien pel seu compte a provar sort. Quan les collites no eren bones, els contractes de tres mesos es podien reduir a tres setmanes o directament perdien la feina i es veien obligats a anar-se’n”. De vegades, amb tot, la situació dels treballadors era tan precària que els consistoris havien de sufragar les despeses dels viatges perquè tonassin a la Península. “Dels 200 que arribaren l’agost del 1979 a Llucmajor, només en foren contractats 20 o 25. Per això fou la primera localitat a desenvolupar mesures encaminades a evitar aquests desequilibris, com la creació d’una oficina de col·locació”.

“Cadascú feia la seva vida”

Els municipis de Mallorca on hi hagué més gitanos llogats foren Campos, Santanyí i Llucmajor. El llucmajorer Joan Tomàs Simó, de 80 anys, encara els recorda. “Venien a tomar ametles d’agost a setembre. Alguns s’instal·laven a viure amb les famílies a la païssa de la possessió on anaven a fer feina. Uns altres, una quarantena, quedaven a dormir a l’antiga estació del tren. N’hi havia que dormien dins vagons abandonats. La resta improvisaven una mena de campament amb teles, cartons i plàstics. De dia, amb el bater de sol de l’estiu, ho devien passar ben malament. Jo crec que no es dutxaven, perquè no tenien cap bany a l’abast”.

La presència d’aquells nouvinguts causà certa sorpresa a Llucmajor. “La gent gran –diu Tomàs– no estava avesada a tractar amb persones de fora. La situació, però, canviaria amb l’arribada dels primers peninsulars, coneguts com a ‘forasters’, alguns dels quals també es dedicaren a tomar ametles”. La convivència entre gitanos i llucmajorers va estar marcada per la indiferència. “És la mateixa relació que tenim avui amb els magribins. Cadascú feia la seva vida. No era, però, una relació basada en el racisme. Aleshores, l’únic racisme que coneixien els mallorquins era contra els xuetes [els descendents dels jueus conversos de l’Edat Mitjana]”.

Els casos de desconfiança foren puntuals. “Els temporers gitanos –afirma el llucmajorer– no se solien passejar per dins del poble. Un dia, però, comparegué una gitana amb una gerra. Demanà als veïns si l’hi podien omplir d’aigua. Una madona l’engegà a crits. Li digué: ‘Venga, fora. A treballar, a treballar!’". No tothom, tanmateix, va reaccionar igual. “Record un horabaixa, quan tenia 14 anys, i tothom era al carrer assegut prenent la fresca. Vingué una gitana amb un nin de la meva edat per demanar-nos si li podíem donar alguna cosa per menjar. A mon pare li va fer pena i li oferí una llesca de pa amb sobrassada”.

Tomàs fa la següent radiografia de foravila dels anys 60. “Els temporers gitanos anaren molt bé als propietaris de finques grosses, de 40 o 60 quarterades, que s’havien quedat sense ningú que volgués tomar ametles. Els joves s’estimaven més fer altres feines no tan feixugues. N’hi havia que anaven a fer feina a les fàbriques de sabates. Llavors, a Llucmajor, n’hi havia una quarantena. D’altres, tiraren pel sector de l’hostaleria i la construcció. Jo mateix em vaig dedicar a fer de pintor als hotels de l’Arenal”.

Mà d’obra esclava

Als estius dels anys 70, als temporers gitanos de Llucmajor els sortí una feina extra: dur les figures dels dos gegants durant les festes de Santa Càndida, a mitjan agost. La fotògrafa Coloma Julià Adrover, que ara té 77 anys, s’encarregà d’immortalitzar-los amb la seva càmera. “La campanya de desprestigi –diu– que patiren els gegants durant el franquisme havia fet que cap llucmajorer ho volgués ser. Si no hagués estat pels gitanos, per ventura no hauríem recuperat la tradició gegantera. Amb el poc que cobraven, però, eren mà d’obra esclava tant a les festes patronals com al camp. Els dies de mercat es veien bastantes gitanes comprant amb els seus fills petits. Impressionava molt veure com malvivien al campament de prop de l’antiga estació de tren”.

Pel que fa a la precarietat residencial, Laura Jurado fa el següent incís: “Hi hagué propietaris que no compliren l’acord d’oferir allotjament als temporers gitanos. El passat nòmada de l’ètnia s’emprà a vegades com a excusa per afirmar que estaven avesats a viure a qualsevol lloc a la intempèrie. Això no era així. La majoria tenien residència fixa, a pesar dels seus freqüents trasllats entre regions”. Hi hagué sindicats com UGT que no dubtaren a denunciar aquella “desgraciadíssima forma de viure”, que romantitzava una part de la premsa, moguda per la fascinació que encara generaven els gitanos. “Les cròniques parlaven de ‘bucòliques imatges’ amb churumbeles que dormien davall l’ombra d’un arbre mentre els pares feien feina. També esmentaven les fogueres al camp a les nits d’estiu o ‘l’espectacle insòlit’ de veure’ls mentre cantaven ‘cante jondo, cante de ‘güeno’”.

A partir dels 80 començà a baixar la contractació de temporers gitanos procedents de la Península. A principi del 2000 encara n’hi hagué que vingueren a tomar garroves. Avui es calcula que a les Balears la comunitat romaní està formada per unes 12.000 persones. “Molts –conclou Jurado– es dediquen a la venda ambulant, a la construcció i a l’hostaleria. Ja tenim, però, la primera generació de gitanos universitaris. És gent que encara ha de fer front a molts de prejudicis”.