Mangarrufes electorals... les d’abans

PalmaFalsificació d’actes electorals? Alteració del cens? Suborns o pressions als electors? Resultats dubtosos? Al llarg de segles, les mangarrufes han estat una constant de les eleccions als càrrecs públics a les Balears, de manera no gaire diferent de la resta de l’Estat i a l’entorn més proper. Repassam aquesta àmplia col·lecció d’irregularitats, trampes i manipulacions, quan algunes veus, en el més pur estil trumpista, han deixat caure sospites surrealistes sobre els comicis que han de dur-se a terme el pròxim 29 de novembre.

Quan arran de la conquesta cristiana es posaren en marxa les institucions pròpies de cada illa, és a dir, les universitats –equivalents als actuals ajuntaments i consells–, els monarques no es varen complicar la vida amb campanyes, votacions i escrutinis. Els mateixos jurats –regidors– digitaven els consellers que els donava la gana. I ells mateixos designaven, també, aquells que els havien de succeir. D’aquesta manera es perpetuava el domini dels privilegiats sobre cada territori. Els abusos devien ser tan escandalosos que, el 1425, va estar a punt d’esclatar una revolta a Ciutadella per unes eleccions fraudulentes.

El sistema de ‘sac i sort’ el va establir Alfons el Magnànim: Menorca va ser el segon territori de tota la corona d’Aragó on es va posar en pràctica, només per darrere de Xàtiva. Aparentment més imparcial, tampoc no es va distingir per les seves bones pràctiques. Es tractava d’introduir, dins uns redolins, els noms d’aquells que reunien les condicions per exercir càrrecs públics, i la mà innocent d’un nin extreia els noms dels afortunats. Per descomptat, es limitava, amb tota casta de condicions, al nombre i característiques d’aquells que hi podien ser elegits. On ara és la seu de l’Ajuntament de Palma, els visitants poden admirar l’Arca de les Insaculacions, que servia per a aquesta modalitat d’elecció.

Quina era la trampa, en aquest cas? Com narra Álvaro Santamaría, el representant del monarca es confabulava amb l’escrivà, i els noms que publicava no eren els que contenien els redolins, sinó el d’aquells que volia que sortissin elegits. Com que els electors eren analfabets, com la immensa majoria de la població al llarg de segles, la falsificació es podia fer impunement.

Les idees de la Il·lustració, a mitjan del segle XVIII, i la seva traducció a la política –el liberalisme, a començament del XIX– apostaren per l’elecció dels càrrecs públics per part dels ciutadans. Ara bé, en un primer moment, no tots podien ser electors, només aquells amb un cert nivell econòmic. Per descomptat, tampoc les dones, que hagueren de lluitar de valent per aconseguir el dret de sufragi.

En funció dels vaivens polítics, podien canviar les condicions al voltant del procés electoral. En accedir a la corona el nefast Felip V, el primer Borbó, li va mancar temps per treure de la llista d’elegibles menorquins aquells que, com recull Miquel Àngel Casasnovas, semblaven “presumptes desafectes a la nova dinastia”.

Els britànics, la dominació dels quals sobre Menorca ha estat tan idealitzada, tampoc no deixaren perdre l’oportunitat d’immiscir-se en l’elecció dels càrrecs municipals a les universitats menorquines. És clar que, com que els representants de la corona espanyola ja ho havien fet habitualment, això no va sorprendre ningú. També els britànics imposaren qui podia, i qui no, ser elector: aquells que posseïen terres podien exercir el sufragi, mentre que aquells que obtenien els guanys de l’activitat comercial en quedaven exclosos.

Les eleccions del període liberal, en tancar-se l’etapa absolutista amb la mort de Ferran VII el 1833, no és que fossin tampoc un prodigi de netedat. El 1844, el Diario Constitucional de Palma afirmava, en el moment de constituir-se l’Ajuntament de Ciutat, que l’elecció no s’havia duit a terme complint amb la legalitat. Segons aquest rotatiu, el cens incloïa persones mancades d’aquest dret; s’havia intimidat els electors, fent servir zeladors de policia, i acusava els promotors d’aquella mangarrufa: “Fins i tot els morts i absents heu conduït a les urnes”.

Amb la restauració borbònica el 1875, després d’una breu etapa republicana, es va posar en marxa un nou sistema, el ‘torn pacífic’: l’alternança entre els dos grans partits de l’Estat, conservadors i liberals. Primer decidien a qui li tocava governar i després es feien les eleccions. De que els resultats fossin els desitjats es feien càrrec els cacics (homes poderosos a un municipi o comarca), que orientaven el vot dels veïns. Si això fallava pel que fos, es falsificaven les actes sense més complicació.

A la Part Forana mallorquina es registrava un clar domini dels cacics locals. J. Torrendell i R. Salvà afirmaven que el vot rural era una farsa i que els votants eren conduïts a les urnes talment com si fossin ovelles –més o menys com ara es fa amb els passatgers als controls als aeroports, però potser de manera no tan humiliant. Palma tampoc no quedava lliure de tripijocs: els funcionaris municipals es feien servir en favor del partit de torn.

Els exemples foren ben nombrosos. El 1881 a Marratxí, relatava El Isleño, ja hi havia a l’urna 74 paperetes, quan encara mancava mitja hora per obrir el col·legi electoral; un notari s’hi va presentar per redactar-ne una acta, però no li varen permetre d’accedir-hi. En aquells comicis s’havia d’aturar, com fos –com fos!–, l’embranzida del republicanisme a Ciutat. Així i tot, en va sortir elegit el seu candidat, Ramon Obrador. Com es va arreglar allò? Molt senzill: les Corts anul·laren la seva acta i atorgaren l’escó a un altre candidat, un liberal, que havia obtingut menys sufragis.

Antoni Maura i Joan March

El 1884, La Opinión denunciava que a Llucmajor, amb un cens electoral de 431 electors, inclosos morts i absents, havien votat –oh, prodigi– 433 persones: “Els 431 del cens, més l’autor del miracle, més el mèdium que el va fer possible”, es deia. El 1909, Es Moscari de Santanyí posava al descobert que, als pressuposts de l’Ajuntament, s’havia registrat com a despeses en trasllat d’interventors i en paper per a les votacions el que, en realitat, s’havia gastat en suborns a votants.

La introducció el 1890 del sufragi universal –només masculí, per descomptat– no va arreglar les coses, ja que el vot es continuava manipulant. Miquel dels Sants Oliver, visionari en tants d’aspectes, criticava amb duresa la manipulació sistemàtica del sufragi en aquell període de caciquisme. Era, denunciava, “pitjor que la màfia”.

El mallorquí Antoni Maura, al llarg del seu període com a president del govern espanyol, del 1907 al 1909 –el ‘govern llarg’: imaginau com en devien ser, de curts, la resta–, va pretendre posar fi a aquella falsificació sistemàtica del vot. Però ell mateix aconseguia sortir elegit diputat, comicis rere comicis, gràcies a la maquinària caciquil. Quan va ser ministre de Governació –ara Interior–, dels cinc representants a Corts per Mallorca quatre varen ser mauristes –pura casualitat, segurament.

El multimilionari Joan March, en ficar-se en política, va demostrar ser un veritable mag de la manipulació. El 1923, quan va guanyar les eleccions a Corts, es registraren alguns fets, com a mínim, curiosos. A Escorca empataren amb el mateix nombre de vots, 35, tots els candidats que s’hi presentaven: una coincidència una mica sospitosa. Des d’Artà, segons denunciava el setmanari Foch i Fum, s’enviaren a Palma un bon grapat de vots que ningú no havia dipositat a les urnes. Josep Socias, candidat conservador, derrotat per ‘en Verga’, va presentar una reclamació davant la junta electoral, assegurant que obraven en el seu poder, cita Antoni Marimon, “actes notarials que acreditaven la il·legalitat d’alguns escrutinis, a més de l’existència de coaccions i de compra de vots”.

Les eleccions que dugueren la II República, les municipals d’abril del 1931, les va impugnar l’esquerra per presumptes anomalies i es van haver de repetir el maig següent. I, curiosament, els resultats foren totalment diferents: o els electors havien canviat d’opinió de sobte, o algú havia ficat mà a les urnes. Els comicis del període republicà tampoc varen ser una bassa d’oli: a Menorca, les eleccions municipals del 1936 es varen haver de suspendre per la inestabilitat política. I el que arribaria només uns mesos més tard encara seria pitjor.

Informació elaborada a partir de textos d’Isabel Peñarrúbia, Antoni Marimon Riutort, Joan Mas Quetglas, Antoni Janer Torrens, Àlvaro Santamaría, Miquel Àngel Casasnovas, Francesc Sáez, Susana Sueiro Seoane i José María Marín Arce.