Baixar a Palma, uf
PalmaBaixar a palma s’ha convertit en una d’aquelles coses que una fa perquè no té altre remei. Vaig a ca ma mare, a la casa on vaig néixer, i també a la feina. No hi vaig a fer turisme, però darrerament sempre tenc la sensació que, per arribar-hi, he de travessar un món que ha envaït el lloc per on necessit passar. He de tenir, fins i tot, un permís especial per entrar en aquesta part de la ciutat. Els que la saturen, però, no necessiten cap autorització per fer-ho.
Ja de camí cap a Palma, recordes aquella profecia que va fer el poeta Miquel Cardell quan varen inaugurar l’autopista Llucmajor-Campos: l’havien construïda perquè els que venim d’aquella zona arribem més aviat a un embós. L’encertà.
Entres a Ciutat per davant la Seu i comença la festa. Entre els edificis de Marina i de l’Autoritat Portuària, allà on a qualsevol ciutadà normal no li deixarien estacionar ni una bicicleta trenta segons, hi trobes dos, tres o quatre autocars travessats a la calçada, que recullen turistes amb tota la tranquil·litat del món. I si no hi ha autocars, hi ha els turistes que els esperen. Centenars, apilotats a l’ombra dels quatre arbres que hi ha, com xots esperant que passi la calor.
Gires cap a l’hort del Rei i la situació millora molt: ara hi tens taxis. Taxis esperant turistes, turistes esperant taxis, turistes esperant el bus turístic, bus turístic esperant turistes i, pel mig, jo, amb el meu permís especial, intentant arribar a ca ma mare. És com una mena de joc de taula: el guanya qui aconsegueix arribar a casa sense atropellar ningú ni perdre la paciència.
Tot seguit venen els passos de vianants. N’hi ha dos o tres en aquell tram, però és com si en fossin vint. Perquè tu atures el cotxe, deixes passar cinquanta turistes i, quan ja creus que ha acabat, en surten tres més. I després deu més. I després una parella que es feia una selfie d’esquenes a la Seu i que, de sobte, ha decidit travessar. Això sense comptar els que se’t tiren damunt el cotxe a qualsevol cantó, a qualsevol semàfor. Sí, tu tens el verd; ells, el vermell, però se’n foten.
Finalment arribes al teu carrer. I ja no hi queda res pensat per a tu, ni comerços, ni bars, ni restaurants, ni serveis. El barri on vares fer la teva vida és un aparador per a gent que hi passarà dues hores. Als voltants del Born, un te matxa val sis euros. Un gelat, sis i mig. I si entres a un local, et diuen que també tenen la carta en espanyol. Només falta que em demanin el passaport.
Després n’hi ha que no entenen per què creix el malestar. Idò perquè ha arribat un moment que la teva ciutat et tracta com si el visitant fossis tu. Quan entraves a Palma, però, has vist dos creuers al port, dos monstres flotants que duen més passatgers que habitants tenen molts de pobles de Mallorca. I has obert un diari i hi has vist el conseller de Turisme, representants de la patronal hotelera, del petit comerç i de la restauració, tots cantant les excel·lències dels creueristes i dels creuers. Ells diuen que no contaminen, però jo trob que tot el que he explicat fins ara és contaminació.
