Estam cansades: volem ser 'tradwives' una estona
Amb les amigues en feim broma, però amb aquell to de broma còmplice, mirant-nos de coa d'ull, jugant amb el sarcasme just per endevinar si allò que estam dient realment seria una bogeria sense la pàtina d’humor
PalmaAra resulta que m'agrada fer batch cooking. Som la persona que hauria intentat evitar ser si, fa cinc o deu anys, m'haguessin dit que acabaria fent això un diumenge: preparar una olla de dos litres de crema de verdures per ficar-la en tuppers per a tota la setmana. El pitjor –i allò que em fa encara més aquesta persona que hauria odiat ser– és que em resulta terapèutic. Durant les dues hores que dura el meu ritual, només estic concentrada en això. Tampoc és cap mèrit, ni que hagi descobert una nova manera de meditar. És que tenir en marxa tres preparacions diferents de menjar t'obliga a estar bastant concentrada. M'espanta sobremanera pensar que he trobat satisfacció en aquesta hiperproductivitat: tenir la meitat dels àpats de la setmana resolts en mig horabaixa. Quina llàstima.
El preàmbul de tot això va ser aprendre a fer granola. Dedicar una estona –20 minuts, com a màxim– a preparar, mesclar i enfornar la civada, els fruits secs i les llavors amb la mel em va donar un tast d'aquesta sensació que, ara, he aconseguit elevar. No sé què és, però trob un efecte plaent en tot el procés de preparació, en el fet de sentir que, durant el temps que tarda a fer-se el menjar, només em dedicaré a fer això. És aleshores quan deix sortir la petita tradwife que viu en el meu interior per trobar-li un ús a tots els estris de la cuina que, en realitat, són totalment prescindibles: bullidor d'aigua, mandolina, vaporadora… A moments, l'experiència és gairebé catàrtica, perquè aconseguesc oblidar totes les altres coses que hauria d'estar fent. Procrastinar cuinant em fa sentir menys culpable. No és que oblidi tot el que tenc pendent, és que almenys ho estic deixant de banda per una cosa de la qual no em penediré. I això amanseix un poc els meus pensaments intrusius.
Amb les amigues en feim broma, però amb aquell to de broma còmplice, mirant-nos de coa d'ull, jugant amb el sarcasme just per endevinar si allò que estam dient realment seria una bogeria sense la pàtina d'humor: “Tant de bo ser tradwife una temporada”. Reim nervioses. Estam abatudes. Volem descansar. Sabem que no és cert, que és una estafa, però tant de bo poder passar 750 hores seguides a casa, tancar-nos, només fer feines mecàniques i reiniciar aquesta ansietat i aquest esgotament mental que –a setmanes– semblen crònics. La feina, la vida social, els hobbies, les gestions, el transport: és tan poc el temps que ens queda per ser a casa que, en un moment de deliri, l'única manera que hem trobat de ser-hi és convertint-nos en mestressa de casa. Com si no hi hagués un terme mitjà.
Amb les amigues en feim broma, però tant de bo no fos broma. La precarietat, si no ens la sabem gestionar, esdevindrà la major fàbrica de tradwives. De vegades, fins i tot, fantasii amb el fet de maternar. No amb tenir fills, sinó amb l'acció de maternar. En moments de debilitat, lluny de veure-la com una feina mastodòntica, se'm presenta com un descans. Un descans de la productivitat econòmica, de la pressió de progressar, dels nous reptes. I es converteix en l'única excusa justificada per aturar-ho tot i replegar-me, per crear-me un ecosistema compatible amb la vida, per tornar a les necessitats bàsiques: menjar, dormir, tirar endavant i poc més.
Mentre faig i desfaig aquest text, entr a Substack per orejar-me, i instintivament cerc la meva píndola de Trankimazin a internet que és el blog Eso que haces, de Noe Olbés, on xerra amb creadores –escriptores, fotògrafes, periodistes, dissenyadores– sobre les seves rutines. La darrera entrada, 'Fotografiar la intimidad', comença citant una escena del llibre La Festa (Edicions de 1984), de Tessa Hadley, que em duu exactament a aquella sensació que intent descriure, i que em té confosa: “A casa, el vapor dels aguiats de Rose es condensava a les finestres. (...) Tot aquell caos de la vida domèstica de vegades li resultava asfixiant i intolerable, i les germanes no veien l'hora d'escapar per viure les seves pròpies vides. Aquell horabaixa, no obstant això, no van aturar de riure i de mostrar una energia exuberant, tot i que el sopar els pesés com un plom a la panxa. Després d'una hora estaven triomfants: tot endreçat, la cuina netíssima, el terra escombrat i els draps de cuina banyats penjaven damunt de l'estufa”.
Pens en aquestes dones que descriu Hadley i, tot d'una, arrib a la conclusió que ens hauríem de convertir en les nostres pròpies tradwives, que ens hauríem de garantir a nosaltres mateixes el nivell de cura que només se'ns presumeix de cara als altres. I, per primera vegada, em sembla una bona idea que, a banda de tenir una habitació pròpia –una casa pròpia, en el millor dels casos–, també estaria bé tenir un temps propi per refugiar-nos-hi, per fer cau, per no haver de sacrificar cap altra parcel·la de la vida en favor del nostre caos domèstic.