10 coses que estim i odii de ser de Palma, a part de Sant Sebastià

PalmaSer palmesana no és una cosa gens fàcil. El pitjor és que vaig passar mitja vida pensant que ser de Palma era el més fàcil del món de portes endins i el més complicat de portes enfora (si el teu món és Mallorca, és clar). Fins que, per sort, va arribar un moment en què em vaig fer adulta i, sobretot, em vaig començar a envoltar de gent que no era de Palma. Aleshores em varen demostrar que 1) Vivia en una realitat paral·lela, i 2) Ser de Palma només és fàcil si no surts de Palma.

Sant Sebastià no és que sigui un dia que em faci estimar especialment Palma. Sant Sebastià és com Palma: una dualitat. És la resistència, la lluita per la identitat, la tradició i el gaudi; però també és l’aparença, la massificació, l’abandonament. El dia de la revetla de Sant Sebastià era l’únic de l’any en què arribava passades les 12 a ca meva: em va mostrar com es veia Palma quan tot ja havia tancat, i em va donar un tast de la decadència del món –persones pixant, persones vomitant, persones fent esses pel carrer. I jo, de bracet de ma mare, el mateix que m’estirava perquè deixàs de mirar i caminàs més de pressa.

Sant Sebastià ha estat l’única excusa per aprendre a torrar i per menjar llonganissa i xulla (de vegades, ja tan fredes que et qüestiones si realment val la pena tornar a casa amb aquella olorada de fum que se t’aferra a la roba i als cabells). I també ha estat l’única manera de veure Nathy Peluso a l’Auditòrium i de cantar les cançons de Maria Hein a la plaça de Cort amb tots els meus amics.

Sant Sebastià és el dia en què més hores pas cercant gent, dient “On ets?” i “No tenc cobertura” o intentant arribar d’una plaça a una altra (més, i tot, que en temporada alta). I alhora és el dia en què sé que trobaré tothom, en què podré fer una xerradeta amb aquelles persones amb qui mai no aconseguesc coincidir, en què abraçaré i riuré. És el dia en què els mallorquins-locals-residents (digau-li com vulgueu, ja ens entenem) ocupen el carrer. I el dia en què, així mateix, hem de lluitar amb els turistes per l’espai. És la voluntat dels polítics d’arreplegar vots convertint Ciutat en un festival contra la vocació de les confraries de fer poble i dels col·lectius de reinterpretar la figura del sant. Són els ànims de formar part d’alguna cosa i la incertesa de no saber ben bé de quina.

Sant Sebastià és una llista de coses que odii i de coses que estim, igual que ser de Palma.

Coses que odii de ser Palma

1. Palma de Mallorca. Que confonguin Palma amb Mallorca. Que es creguin que Palma és a les Canàries.

2. Que no em xerrin en català pel carrer, als comerços, als bars. De fet, que hi hagi més cartells en anglès que en català.

3. Que em diguin que faig la ela bleda.

4. Sortir de festa per Palma: que encara punxin música del 2013, que no deixin entrar a la discoteca els meus amics perquè duen sandàlies (i a mi sí), no poder agafar un taxi per tornar a casa quan és estiu.

5. No poder tenir una casa.

6. L’EMT (però no Bici Palma: gràcies, Bici Palma, per salvar-me d’arribar un poc menys tard del que arribaria sense tu).

7. Els creuers. L’aeroport. Els guiris. No poder arribar enlloc perquè no vivim a una ciutat, vivim a un parc temàtic. Que tot sigui absurdament car.

8. Que sigui més fàcil dinar de tailandès o mexicà que de burballes, tumbet o arròs brut.

9. El nostre complex d’inferioritat i, alhora, el nostre centralisme. La nostra manca de tradicions i consums, d’autoconeixement i, per tant, de defensa de la cultura pròpia.

10. No tenir un lloc on anar i saber que sempre hi trobaràs algun amic. No conèixer els veïns.

Coses que estim de ser de Palma

1. La nostra resiliència, aquesta lluita contra la passivitat i l’intent constant de saber qui som.

2. Les Cent Cases de Pere Garau. El Gran Hotel. La murada. El call jueu.

3. La gent que fa cultura: Drac Màgic i Rata Corner; CineCiutat i l’Atlàntida Film Fest; Casa Planas, la Fundació Pilar i Joan Miró. Que una de les Fades sigui palmesana (en Ferran Pi), i poder dir que Rels B és de Son Gotleu. Na Rossy de Palma.

4. Aurora Picornell. I, sobretot, saber que vaig estudiar al mateix institut que la seva filla, Octubrina Roja Quiñones Picornell.

5. Els llonguets d’Es Vaixell i El Isleño, i les llagostes del Bar Bosch.

6. La festa del Bar Flexas.

7. Orgull llonguet. Aquesta gent ens fa tornar l’esperança i l’autoestima.

8. Tenir 11 quilòmetres per passejar o anar en bicicleta per devora la mar: des de Portopí fins a Can Pastilla.

9. Comptar amb un teixit feminista i antifeixista davant la barbàrie gràcies a ateneus populars com La Fonera i L’elèctrica.

10. Poder triar on anar a fer un Espresso Martini.