Les franquícies estan carregant-se els meus records d’infància

PalmaCrec que he trobat la llavor de la meva afició per anar a bars i cafeteries. D’ençà que era petita, i sense voler, freqüentar aquests llocs ha esdevingut una tradició compartida entre mon pare i jo, un costum que he heretat d’ell. “Bé, però cercarem algun lloc per fer una aturadeta i prendre un cafè”: aquesta és i ha estat sempre la condició de mon pare a qualsevol horabaixa de sortir per Palma, sigui quin sigui l’objectiu del dia. És igual si anam a passejar, de compres o a fer encàrrecs. Ell sempre té actiu el seu radar de llocs susceptibles on demanar-se “un cafè tot sol, molt curtet, només un ditet”. Jo li dic que d’això, se’n diu ser cafeinòman –que sona més greu que dir-li que pren massa cafès–, perquè amb alguna cosa li he de dur la contrària, ja que tanmateix sempre acabam passant més temps a una terrassa que fent allò que havíem quedat per fer. Com si tot fos només un pretext per seure, prendre alguna cosa i xerrar durant una bona estona.

La realitat és que enyor les nostres aturadetes d’abans. No perquè no pugui tornar enrere en el temps, sinó perquè tampoc puc tornar a aquells llocs. Ara he de confiar en la meva memòria per recordar com eren els horabaixes plegats, quan ens refugiàvem a qualsevol cafeteria de la plaça d’Espanya un dia d’hivern i jo em demanava una xocolata per berenar i entrar en calor. Les seves preferides –que, de gran, també haurien estat les meves– eren el Bar Niza, el 1916 i l’antic Bar Cristal (abans que fos el que és ara, en tots els sentits). M’encantaria poder guaitar per la finestra d’aquests locals –plens de taules de marbre i ferro forjat, acabats d’acer inoxidable, i cambrers de camisa i davantal– i jugar a trobar un altre pare i una altra filla, endevinant en què devien consistir aquells moments per a nosaltres. Voldria poder seure-hi i imaginar-me quines converses devíem tenir, quines preguntes li feia, si passàvem temps en silenci, potser ell llegint el diari i jo pintant o jugant amb la darrera Barbie que m’havia comprat per aviciar-me encara un poquet més.

Però res d’això ja no és possible. Allà on esperava trobar els records d’infància ara només puc demanar-hi un taco precuinat o comprar-m’hi unes bragues italianes molt cares, coses que podria fer a qualsevol altra ciutat europea o, pràcticament, del món occidental. No és només que la plaça d’Espanya hagi esdevingut la meca de les cadenes del fast fashion i el fast food: és que Palma ha esdevingut una ciutat franquícia, un decorat per a turistes, un esborrany més al mapa. Sent que la globalització m’ha privat de tenir un llegat, un passat i una memòria col·lectiva. I em preocupa pensar que tot això és el que, al capdavall, ens dota d’una identitat –com a ciutat, com a poble, com a persones–, perquè quan ja no sabem qui som vol dir que ho hem perdut tot.

Els costums, els gustos, les aficions són el que ens defineix. Quina definició de jo mateixa seria, aleshores, si encara pogués tornar als llocs on anava fa 20 anys? Com seria jo si Palma encara tingués la capacitat de definir-me? S’han de fer veritables esforços per tenir una personalitat pròpia en una ciutat en què l’oferta de matcha latte i bubble tea augmenta al mateix ritme que desapareixen les botigues de queviures, els locals històrics i els rètols que haurien de ser part del nostre patrimoni. Si jo, que acab de fer els trenta, ja no reconec el paisatge de la ciutat, no em puc ni imaginar el desconcert que pot suposar sortir al carrer per a la resta de generacions que em precedeixen.

En el meu cas, la tossudesa de mon pare ha aconseguit que encara pugui tenir un tast de quina aparença tenien les coses abans que el teixit urbà esdevingués una façana intercanviable. Per bé que ens hagin deixat pràcticament orfes del nostre itinerari d’aturadetes a bars i cafeteries “amb solera” –com diu ell–, no deixa d’esforçar-se a trobar nous llocs on escapar de la velocitat del món, de la decoració escandinava i dels cafès d’especialitat. En els darrers anys, la seva gran aposta ha esdevingut el Bar España, Antic Can Vinagre, un vestigi que sobreviu enmig dels Oms, com una mostra del que era aquest carrer quan encara hi passaven els cotxes, i que ningú com Miquel Julià –amb la seva fotografia–, i Nadal Suau –amb la seva prosa– han sabut capturar. Només esper que, d’aquí a uns anys, no hagi de recórrer a ells i la seva obra per recordar les converses que devia tenir amb mon pare entre aquelles parets, grogues i enrajolades, il·luminades per un fluorescent sempre encès. En un món que el voldria blanc i car, moblat amb taules de fusta i prou endolls per fer-hi feina amb un portàtil, la incorruptibilitat d’aquest bastió és un acte de resistència, com el nostre ritual pare-filla, que es nega a desaparèixer i oblidar qui som.