La meva vida social és un poc pitjor d’ençà que va aparèixer el ‘brunch’

PalmaOdii quedar per berenar els caps de setmana. Quina persona que estima la seva pau mental vol aixecar-se abans d’hora en el seu dia lliure per arreglar-se, sortir de casa en dejú i haver de mantenir una conversa sense haver pres ni un cafè? De veres, no hi veig la gràcia. Per això, la meva vida social és un poc pitjor d’ençà que va aparèixer el concepte ‘brunch’ i, amb ell, l’excusa perfecta perquè els meus amics m’intentin convèncer de quedar (a mi no m’enganen) per berenar. “Així ens podem veure més tard i tens més temps per dormir”. M’és igual si són les 10 o les 12 del matí: jo el cafè el vull fer a ca meva, en silenci, i sense haver de veure ningú fins que m’hagi fet efecte. A més, el que em resulta encara més espantós que matinar un dissabte és la idea de pagar a preu de dinar allò que realment és (amb això tampoc no m’enganen), un berenar. Per culpa de les torrades d’alvocat, m’he convertit en la típica amiga plom que intenta obrir els ulls a la resta del grup, com si el brunch fos una estafa piramidal de la qual hem de salvar el món.

Però ara, a la fi, ja no em sent tota sola en aquesta lluita. Ha valgut la pena esperar una dècada, que és el temps que fa que el latte va substituir el cafè amb llet i el flat white, el tallat, per saber que hi ha més gent que pensa com jo. O això em fan creure les darreres publicacions que proliferen a Instagram. Són uns vídeos que pretenen reivindicar les vertaderes fonts de benestar de la nostra societat davant tot allò que, per contra, el capitalisme ens ha volgut vendre com a benestar. Així, en el primer cas, hi apareixen exemples de serveis públics –sanitat pública i espais verds– i en el segon, de productes i serveis de consum –un plat saludable a un restaurant, un gimnàs o un spa. En aquestes alçades, supòs que us imaginareu que els cafès amb una flor dibuixada a l’escuma de la llet, el banana bread i els ginger shots són alguns dels antagonistes d’aquests vídeos. I no hi puc estar més d’acord: en quin moment hem normalitzat comprar per quatre euros un matcha latte –el cosí del chai latte, però encara més sobrevalorat– i, en canvi, pensar que ens estan robant quan hem de pagar aquesta quantitat en impostos?

Més enllà de fer-me sentir moralment superior per haver tingut raó tot aquest temps respecte a la qüestió del brunch, aquests vídeos han fet que em demani quantes coses més tenim interioritzades com a fonts de benestar i que, en el fons, no ho són. Un retir de ioga, una air fryer, una nit d’hotel… Faig un llistat mental d’aquestes necessitats artificials i continuu fent scroll a Instagram quan m’apareix una selfie de Júlia Mérida al lavabo de ca seva amb una mascareta facial posada. A la imatge l’acompanya un text en què ella mateixa se sorprèn de l’esperança que tenim dipositada en aquell ungüent hidratant i la seva capacitat de millorar el dia de merda que hem tingut. Tota la raó. Afegesc la mascareta facial a la meva llista i li enviï un missatge: “Júlia, per què ens passa això?”.

El que ve després és un seguit de reflexions reveladores en forma de missatges de veu que em fan assentir amb el cap. “No sé si és que això em relaxa o si és perquè ens ho han inculcat tots els referents culturals on hem vist una dona amb els dos cogombres als ulls”, em reconeix tot d’una. Júlia continua enraonant i adverteix que “les al·lotes, avui dia, o bé cuidam moltes persones, o bé feim molta feina, o les dues coses alhora”, i que aquests “petits rituals d’estar totes soles” són un oasi enmig de la voràgine. És a dir, que el que necessitam és una excusa per dedicar-nos temps. Però Júlia Mèrida, en els àudios, va més enllà: “Fins i tot això ho ha sabut identificar el capitalisme: és el mateix sistema qui monitora els moments que tenim per desconnectar d’ell”. Touché. De fet, aquest sistema s’ha aliat amb el masclisme perquè les dones, en particular, només puguem descansar a condició d’invertir aquell temps en la nostra imatge i, si pot ser, consumint productes a tal efecte.

“Realment, benestar seria tenir un habitatge digne, millors drets laborals o dies de descans per tenir la regla, i no comprar-me una mascareta de dos euros al súper”, conclou Júlia, filant la seva resposta amb els vídeos que també diu haver vist per xarxes. Em faig meva la seva llista i hi afegesc més coses: no perdre vint minuts cada dia en un embós ple de cotxes de lloguer, gaudir de la natura, passar temps amb els pares… Benestar és tot això i no dos cogombres als ulls, ni, molt manco, un cafè d’especialitat amb uns ous poché.