Vaig néixer en castellà, però m’escric en català
Com més xerrava el català, més acomplexada, maldestra, incòmoda, em sentia i, alhora, més espai ocupava en la meva vida, més vasos comunicants omplia i més enriquia la meva identitat
PalmaLa meva relació amb el català no ha estat constant ni, molt manco, monògama o exclusiva. En moltes ocasions, l’he traït i, fins i tot, l’he tractat de segon plat. No puc dir que sempre n’hagi estat conscient, la qual cosa també implica un cert grau de responsabilitat. La meva llengua materna –i l’única que he emprat per socialitzar durant molts anys– ha estat el castellà. Això es podria atribuir al fet que venc d’una família semiforastera (per dir-ho d’alguna manera), si la nostra realitat lingüística fos una altra i no ens haguéssim d’exigir unes excuses un poc més contundents. Amb uns patriarques mallorquins –de Portocristo, un, i de Palma, l’altre–, i unes matriarques peninsulars –extremenya, una, i gallega, l’altra–, tant la família de ma mare com la de mon pare varen teixir la major part del seu univers en castellà.
No és amb recança sinó amb llàstima que pens que es varen rendir tot d’una a la comoditat, a la manca de conflicte. Com que els coneixements de castellà dels meus padrins degueren ser superiors als de català de les meves padrines, aquesta va ser la llengua que es va avantposar, com l’oli damunt l’aigua, sense cap esforç. Amb els anys, he après que aquest és el risc que corres quan ho deixes tot a l’atzar. I no és que els meus padrins abandonassin per complet la seva llengua materna per comunicar-se amb els seus fills i filles. De fet, gràcies a això encara ara puc trobar espipellades de català en algunes converses amb mon pare. Ell, que és encara més castellanoparlant que jo, es mostra incapaç de trobar una traducció acurada a expressions com “estar engalavernat” o “tenir mala ferida”. Quan li reconec aquestes frases, m’agrada pensar que això és el meu padrí, xerrant a través d’ell. Com si aquesta hagués estat una manera més de deixar-li la seva empremta, d’acompanyar-lo, d’estar present per mitjà de les seves paraules.
Malgrat haver viscut i nomenat la major part de la meva vida –la meva intimitat, les meves emocions, els meus somnis i preocupacions– en castellà, també em passa això, que hi ha certes coses que per mi només existeixen en català. ‘Colpidor’, ‘pair’, ‘penyora’, ‘arrufar’: són algunes de les meves darreres recerques al diccionari, paraules que estim perquè donen nom a detalls i matisos precisos que mereixen existir. En el meu cas, però, l’origen d’aquestes empremtes és un altre. Quan vaig començar a ser conscient de la diversitat de catalans, en plural –del català de cadascú–, vaig témer que el meu fos massa acartonat, impostat, de llibre de text, perquè aquí era on jo l’havia après. Quan el vaig començar a xerrar en àmbits menys didàctics, més distesos, vaig dubtar del meu accent, de la meva dicció, del meu parlar de Palma. Com més el xerrava, més acomplexada, maldestra, incòmoda, em sentia i, alhora, més espai ocupava en la meva vida, més vasos comunicants omplia i més enriquia la meva identitat. Aquella llengua no s’havia convertit en una part de mi, sinó que ho havia estat sempre.
El català és la llengua dels records que tenc del meu padrí, tot i que a ell li deien Pepe. ‘El abuelo Pepe’. “M’entens, nena?”, solia dir, després d’una més o menys fonamentada explicació.
El català és la llengua dels llibres d’El vaixell de vapor, els primers que em varen donar un tast de la satisfacció que és tenir una petita biblioteca a casa, i la que anys més tard m’ha permès descobrir Antònia Vicens i Carme Riera. També és la llengua que m’ha permès posar-li paraules a l’amor, a través de les cançons de Ferran Palau, i la que m’ha ensenyat a jugar amb ella, amb les lletres de Maria Hein i Fades. I amb la qual he viscut històries que, sense ella, no tindrien el mateix sentit, com les de les pel·lícules El 47 i El mestre que va prometre el mar.
El català és la llengua que em va descobrir l’amistat més pura, la de n’Anna; la que utilitz amb na Maria, tot i que ens delatem com a castellanoparlants constantment, i la que em va unir a na Bel i a na Lluc.
El català és la llengua que em va fer estimar els meus mestres: era llengua de na Milagros, tot i que amb ella no varen fer falta paraules, perquè em va saber entendre només a través dels meus dibuixos; de na Queta, a la qual vaig regalar tot el meu amor escrivint contes que eren només per a ella; i d’en Sebastià, que es pensava que ens ensenyava literatura universal quan, en realitat, ens estava desbloquejant una nova manera de percebre el món.
El català és la llengua de l’únic periodisme que he gaudit de fer, amb la qual m’he atrevit a narrar coses que feien mal i coses que feien bé. És la llengua amb què m’he començat a escriure a mi mateixa. I això em colpeix.
El català és la llengua de la persona en qui m’he convertit dels 20 als 30. I és la llengua amb la qual, potser, algun dia criaré els meus fills. És la llengua amb la qual no puc deixar de narrar la meva vida.
