El dia que el meu al·lot i jo vàrem prendre la casa a una altra parella

“Tu t’hi veus, vivint aquí?”, em va demanar el meu al·lot, a correcuita, com si aquella pregunta es pogués contestar al moment, sense pensar. Acabàvem de veure en menys de cinc minuts la casa que ell planejava comprar –i on viuríem junts algun dia–, i l’agent immobiliari ja frisava per fer entrar la següent visita. De casualitat, havíem estat els primers i sabíem que teníem al davant una oportunitat única. Així que jo vaig demanar què havíem de fer per reservar el pis.

“Doncs res, signar un document i fer una transferència d’un 1% del preu de la casa”, ens va explicar aquell home, que vestia uns pantalons xinos molt ajustats i unes nàutiques, i feia pinta de passar molt de temps al gimnàs i d’invertir en criptomonedes. Emprava un to de veu ferm, amb aquell excés de seguretat que et fa desconfiar. Gairebé no havíem acabat de processar la informació que ens donava quan ja havia agafat l’ascensor per anar a cercar les següents visites. El meu al·lot i jo ens vàrem quedar tots sols a la casa i el compte enrere es va posar en marxa. Havíem de prendre una decisió i teníem poc temps: exactament el que tardava a davallar i a tornar a pujar aquell dotzè pis.

I, enmig del pànic, la pregunta del meu al·lot. Record que em va paralitzar perquè em demanava, com si res, una qüestió transcendental, que no m’havia plantejat: si em veia vivint allà. Fins aquell moment, a partir de les fotos que el portal immobiliari havia penjat –en un anunci que només va estar publicat un parell d’hores–, havíem comentat les possibilitats que tenia el pis. Però ara ja no em demanava si voldria refer els banys, si trobava que la zona es revaloraria o si podríem tomar la paret entre la cuina i el menjador. No. Ja no es tractava de pros i contres, de guanys i pèrdues, de metres i euros. La seva pregunta entrava en una altra dimensió, més profunda que tot allò. Em feia pensar en nosaltres, en el nostre projecte de vida, en el futur. I em recordava que una casa hauria de ser això, un lloc per viure-hi, no una oportunitat.

Supòs que em va sobtar l’enorme tacte i la precisió d’aquella pregunta davant d’una situació tan salvatge i hostil com la que vàrem acabar de viure aquell matí, quan l’home de la immobiliària va aparèixer amb quatre persones més. Eren un pare i un fill, i una altra parella. En veure’ls entrar, el meu al·lot va acabar de prendre una decisió.

“Ens el quedam. Ara mateix et faig la transferència”, li va advertir tot d’una, sense imaginar que, tanmateix, l’agent consideraria que era bona idea continuar amb les visites i que aquella gent veiés la casa que acabàvem de reservar.

D’aquell moment guard un record amarg i vergonyós. Era com si haguéssim acceptat participar en un joc que ens humiliava, a tots per igual. A nosaltres, perquè evidenciava com n’havíem estat, de covards per no haver exigit unes regles més transparents, més justes. I als altres, perquè els feia quedar de carronyaires, disposats a jugar brut. No vàrem intercanviar ni una paraula els uns amb els altres, ni tan sols ens vàrem saludar. Ens estàvem enfrontant per aquella casa com en un concurs de la televisió, en què has de córrer riscos i no tenir escrúpols per guanyar la resta d’adversaris.

Amb vista que el pis ja tenia compradors, el pare i el fill varen decidir partir, després de deixar-li ben clar a l’agent que hi estaven molt interessats. L’altra parella, en canvi, va acabar la visita i es va reunir amb nosaltres al menjador.

“Però nosaltres hi érem abans”, li va retreure l’al·lot a l’agent immobiliari. Ara tot tenia sentit. Nosaltres havíem arribat abans d’hora i, per error, ens havien donat la seva visita. Tots vàrem guardar un silenci còmplice, deixant-los a ells com a mals perdedors.

“Bé, ara en xerram”, va contestar-los l’agent, mentre s’acomiadava de nosaltres i ja ens citava per, al cap de tres dies, signar el contracte d’arres.

Vàrem sortir d’allà amb una sensació agredolça, en un estat de semiinconsciència, atordits pel xut d’adrenalina que acabàvem de rebre. El meu al·lot havia aconseguit la casa, però a colzades, i sense saber gaire bé què estava comprant. Tot havia estat tan confós que ja no sabíem si havíem de celebrar-ho o penedir-nos-en. Normalment, tardam dies a decidir qüestions tan banals com ara el lloc on anirem a sopar el cap de setmana, i en qüestió de minuts havíem triat el lloc on potser passaríem la resta de la nostra vida. Em va semblar una metàfora perfecta del que ha esdevingut aconseguir una casa en aquesta illa: una quimera, un campi qui pugui tortuós, basat en la política de la por d’un negoci que vulnera els nostres drets i que, alhora, ens en fa còmplices.

I com t’hi has de veure, vivint a qualsevol lloc, en un context així?