Hi ha un punt de classisme en odiar la rutina

PalmaD’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.

Hem acabat odiant la rutina perquè ja no en podem gaudir, perquè la productivitat ha acabat ocupant un espai tan gros que ja només ens deixa lloc per a la culpa: culpa per no estar traient profit de cada segon. I la rutina no és això, la rutina no té res a veure amb el fet de ser productives. La rutina és cadència, la repetició de coses per defecte, que no se sotmeten a l’escrutini de la utilitat, que són perfectes per mestria. Un bàlsam que ens fa més suportable el dia a dia. Petits parèntesis on refugiar-nos. I no poder gaudir-ne vol dir que hi ha uns mínims que no tenim garantits. Esgarrapam el temps de les coses banals, mundanes, fins a reduir-les a tràmits, accions sense gràcia ni misteri, com si –al cap i a la fi– aquestes no fossin l’eix vertebrador dels nostres dies, el sector més gros en el gràfic de formatges en què dividim la vida. Què hi ha més important que passar gust del que feim cada dia?

En el meu cas, la llista de coses que m’agrada que es repeteixin cada dia, o cada setmana, hauria d’incloure: berenar els dematins d’un cafè i una torrada, triar quina roba posar-me, tenir un dia fixat per fer exercici, llegir durant el trajecte en bus d’anada i tornada a Palma, anar a la compra i deixar que la caixera qüestioni la meva tria de patates perquè –segons ella– depèn de si les vull per fregir o per bullir i fer el sopar amb el meu al·lot, per exemple. Si no puc gaudir d’això, vol dir que la resta no està funcionant, que aquella setmana/mes/trimestre està sent una merda, que vaig massa de cul per deixar que la vida, simplement, passi. M’encantaria fer-me un favor, no fer-me la vida impossible, no estar enfadada tot el dia perquè hauria d’estar fent una de les mil coses que tenc pendents. Supòs que també es tracta de fer menys. Algú ho aconsegueix, fer menys? No sé si és que jo me’n resistesc, si és un vici. No sé què faig amb el meu temps. Simplement, no hi és, i tampoc sé a on anar a recuperar-lo.

La rutina ens fa sentir que tenim el temps a favor nostre

La rutina podria ser la cosa més meravellosa del món, si ens ocupàssim de dignificar-la. De vegades, observ rutines alienes, com una espectadora, com si fos un art. Quan encara el món s’aixeca, des de la finestra del cotxe, matinar m’arriba a semblar un acte poètic, com si la vida conservàs la pausa que es mereix. Tot està encara al seu lloc, tot és menys urgent, abans de precipitar-se. Ho veig, per exemple, en les dues al·lotes vestides d’uniforme que fumen juntes la primera cigarreta del dia, a les portes de la botiga, minuts abans d’obrir, amb la tranquil·litat de tenir –per ara– el temps a favor seu, de saber que allò és sagrat. I en el meu amic, que veig travessar el pas de vianants on estic aturada, sense dir-li res, sense destorbar la seva marxa lenta, previsora, que converteix en un passeig el camí a la feina. O en la meva companya, que té el poder de fer que el matí comenci un poc més tard quan decideix sortir cinc minuts abans de casa i fer un cafè de camí a l’oficina, encara somnolenta, en calma, inconscient.

La rutina em dona certeses, la confiança que les coses es poden complir, per a bé o per a mal. La rutina em dona el confort de saber el que ha de passar, la possibilitat d’anticipar-me, recrear-me pensant en el que faré. És una cosa a la qual aferrar-se quan és dimarts o quan són les 10 del dematí. És l’horeta de sofà abans d’anar a dormir, el sopar de dissabte amb els amics, el passeig de diumenge amb ma mare. Allò que, tanmateix, arribarà, i que ens consola. Un bot salvavides al qual recórrer quan tot és massa incert, massa pesat, massa complicat. Petites estacions de servei: descansar i proveir de carburant. Si ens ho muntam bé, la rutina poden ser glopades d’aire entre braçada i braçada.