Aquestes vacances he après a no fer res, i ho he tingut tot

Mirada perduda, cap arrepenjat, músculs relaxats, boca oberta: ment totalment en blanc. No és el resultat de cap sessió de ioga, ni l’efecte d’una meditació guiada, ni res que tingui a veure amb mindfulness, així, en anglès. És el producte de les vacances, del descans de bon de veres. Aquell que quan me’l prenc seriosament em recompensa amb un moment fugaç com aquest, d’absolut no-res, en què per uns instants la meva existència sembla més lleu, més etèria, gairebé imperceptible. Aleshores, el pes del meu cos s’alleugereix, com en suspensió i, si em qued immòbil, en silenci, puc arribar a sentir com els meus àtoms i els de la matèria que m’envolta –brisa, mar, plantes, llum– formen part d’un tot.

Sense proposar-m’ho, entr en un estat de màxima consciència, d’atenció plena. Els meus sentits s’esmolen un a un, i convertint-me, un altre pic, en animal. Així, la vida contemplativa té molt més sentit, perquè ara ja som capaç de trobar el plaer de la contemplació. De cop, percep fins i tot el color de l’ombra que fan els solcs de l’arena quan la trepitj, i perd el temps en endevinar quina tonalitat de blau serà aquesta, fins a arribar a la conclusió que deu ser més aviat antracita. Tot està tan aturat al meu cap que, quan mir el cel, som conscient tant del que hi passa com del que no: molts ocells, libèl·lules, dents de lleó, i cap avió. Em deman, un altre pic, com pot ser tan rabiós aquest blau, que ara m’embolcalla, recòndit. Al fons, la mar, colpejada pel sol. Acluc els ulls i confirm que sí, que els raigs de llum reflectits en l’escuma de les ones semblen petites estrelles molt brillants, com de purpurina.

Però no estic tota sola. Mentre no faig res, fit altra gent que tampoc fa res, i –per un moment– em sent part d’un exèrcit poderós, insurrecte, que reclama la sobirania de la inactivitat des d’un activisme passiu. En repòs, la imaginació vola i ens imagín com els darrers habitants de la terra, en aquell paratge. Una parella s’abraça dins l’aigua; un grup d’amics mira l’horitzó, sense xerrar; una altra persona, simplement, riu amb els braços plegats damunt la panxa. Cada escena em sembla una foto fixa, una postal vivent, com si el món avançàs al seu voltant mentre aquella estampa roman impermeable, incorruptible. Tothom sembla immortalitzar-se en allò que fa. O, més aviat, en allò que no fa. Aquesta languidesa col·lectiva m’abraça i em deix anar, dòcilment. Guany, a la fi, a aquella veueta que em diu que hauria d’estar fent alguna cosa amb el temps lliure, i m’abandon al que el cos em demana, que és, simplement, estar en aquesta vida, passar per aquest món.

Les vacances també poden ser això. Les vacances no tenen per què ser una feina més: planificació, estrès, horaris, cansament. Ni tampoc una altra excusa per al consum massiu i indiscriminat de llocs, persones, menjars, activitats, experiències. De vegades, està bé tornar als llocs que ens han fet feliç, repetir, fugir de la novetat, sucumbir al confort. I només posar els esforços a passar-ho bé: preparar una gelera plena de menjar i beure per passar el dia a la platja, endiumenjar-se i sortir a passejar quan cau el sol, triar un bon llibre en el qual capbussar-se totes les hores de l’horabaixa. El simple fet que això sigui una tasca tan difícil –la de resistir-se a la productivitat en el temps de descans– demostra com pot arribar a ser de transgressor el gaudi i el descans. Així que, encara que sigui com a acte de protesta, abracem l’hedonisme.

“Aquest concepte infantil de l’estiu com a estació de tot el que és bo. L’estiu és l’estació de l’any de la felicitat, de l’alegria, dels amics, dels plaers de la peresa, també. Però és que, a més, estiuejar a Cadis és una experiència distinta, per mi insubstituïble”, diu Almudena Grandes en un vídeo recuperat recentment per Movistar, i amb el qual em vaig topar just estant allà, en aquest racó del sud d’Andalusia. No sé si ha estat l’estiu, les vacances, aquest lloc o tot plegat el que m’ha empès, d’una vegada per totes, a retirar-me a l’exercici de veure la vida passar, com si em sobràs el temps i –alhora– com si aquesta fos la millor manera d’invertir-lo. És una sensació que dura molt poc, aquesta de deixar passar les hores sense remordiments, però ai, quan l’atrapes… Atrapar aquest moment és essencial per poder tornar enrere i contemplar-lo, saber que és possible, des de la distància del setembre, de l’hivern, quan la rutina ens assola com un huracà, fent-nos oblidar en què consistia la vida.