Al final, totes volem saber quants de pics per setmana és el normal

PalmaLes meves amigues no ho saben, però de vegades competesc internament per saber qui té una millor relació de parella. És el meu vici ocult, desxifrar frívolament en què som millors i en què som pitjors el meu al·lot i jo, en comparació a la resta. M’agradaria dir que és la meva manera de prendre el pols a la meva relació, de saber què funciona i que no. Tot i que, realment, s’assembla més a un acte reflex, a un tic involuntari mogut per aconseguir una satisfacció immediata. Un entreteniment. I estic segura que no som l’única. Comparar-se és una de les accions que ens fan més humanes. Res no es fa tan fràgils i racionals com creure’ns millors o creure’ns pitjors que un altre. Ens constituïm a nosaltres mateixes en aquest exercici, en relació amb l’altre. L’alteritat ens acaba de definir. Per això necessitam conèixer-la a fons.

Com en un treball de camp, jo estudiï les dinàmiques de les meves amigues amb les seves parelles. Les conec perquè me les confien o, si tenc sort, perquè les puc presenciar. No em fa falta prendre nota. Se’m queda gravat al cervell el to de veu amb què es demanen “Vols que t’ajudi a fer el sopar?”; el nivell d’enginy que hi ha en les seves bromes internes; les vegades que se cerquen amb la mirada; i si –en públic– s’estrenyen la mà per trobar-se o per reprimir-se. Com si aquests gestos revelassin una veritat oculta i definitiva. Els mir i, de vegades, els admir. Intent trobar parts de nosaltres en ells, en el que més m’agrada i en el que menys.

N’observ els mètodes i repàs els nostres, com si llegís frases passant-hi el dit per damunt. Faig un paral·lelisme al meu cap, una traducció simultània, hi pos subtítols: allà on ells fan això, nosaltres feim allò. Escolt, per exemple, com ella li diu a ell “Amor”, amb una tendresa genuïna, i pens en la que em falta a mi. Valor els seus esforços per mesurar les paraules i record el meu to de veu, com un ressort, impertinent i injust, de dilluns a divendres. Assimil les tones de cura que hi ha en el seu llenguatge no verbal, en tenir-se en compte, i m’horroritza pensar en la possibilitat que el meu al·lot hagi tingut la sensació de desemparament al meu costat. A estones, vull demanar-li perdó per totes les vegades que no li he fet de recer i per les que he escatimat en afecte, com si fos limitat. També, a estones, vull confrontar-lo, exigir-li sense raó que ens estimem més així, sense condicions.

Totes les coses que pens que ens fan millor o pitjor parella

Les meves amigues em xerren de les seves relacions i jo les escolt, amb un punt d’egoisme. Per dins, no puc deixar de cercar respostes i conclusions, com si qui necessitàs una diagnosi fos jo: “I si nosaltres també tenim aquest problema? Tanta sort que això ja ho hem superat. No pot ser que jo sigui tan demandant amb ell. Clarament, nosaltres som molt més divertits. El meu discurs intern només vol saber quines proves tenim superades, què hem de millorar, qui s’estima més i millor, qui és qui a cada relació. I torn judiciosa, maniquea, moralista. En definitiva, absurda. Mesur la qualitat de la meva relació en detalls que cerc a favor nostre, com aquell secret que l’altra parella s’amaga i que nosaltres, en canvi, estic convençuda que ens explicaríem; o en el fet que els nostres Spotify Wrapped, de cada any, s’assemblen més, mentre que ells no es posen d’acord amb quina sèrie mirar, i això que només paguen Netflix.

Comparar les nostres relacions és, d’alguna manera, avivar l’enamorament, confirmar perquè ens vàrem triar i assaborir, de nou, la sensació que un provoca en l’altre. Com diu Leonor Cervantes en un dels seus darrers articles aPúblico (Ante la duda, no le gustas): “Quan una s’enamora sent que és especial i quan la deixen s’adona de l’horror: s’assembla a tothom”. Ens fa por la mediocritat, en parella, també. Volem creure que el que tenim és especial. Cercar-ho en les relacions dels altres és caure en una trampa. No sabem que allà trobarem un mirall, on es reflecteixen les nostres mateixes pors, els nostres mateixos dubtes incòmodes: Com se supera una infidelitat? Quants de pics per setmana és normal fer-ho? Qui dels dos hauria de renunciar a més coses quan tinguem fills?

La parella és això: una dualitat entre ser equip i, alhora, rivals. Hi ha dies en què el nostre deliri és tan gros que ens fa sentir millors que ningú, com Jacob i Margot a Cims Borrascosos (que no Cathy i Heathcliff, perquè la novel·la d’Emily Brontë és una altra història), sotmesos a un embadaliment inconscient. Hi ha dies en què només volem ser Margot: tocar-nos entre les mates i que ens deixin en pau. I hi ha dies en què ens estimam tan fort que ho feim en contra de l’altre, com una diferència insalvable entre els dos, igual que el retret violent que posseeix Jacob. La qüestió és saber que ni els uns ni els altres ens fan ni millors ni pitjors que la resta.