Què faria si ara quedàs fadrina

PalmaSom més heteropessimista del que creia. De fet, quan la meva amiga Javiera em va plantejar aquest tema, ni tan sols em pensava que jo hi tingués res a dir. Els homes són l’única opció que, fins ara, he previst per relacionar-m’hi sexoafectivament. Com havia de ser pessimista davant d’aquest fet? En cas de ser-ho, no m’hauria d’haver plantejat ja alguna alternativa? I si no ho havia fet encara, aleshores volia dir que era heterooptimista? La sola cosa que em quedava clara és que som una heterobàsica amb molts privilegis. Bé, una heterobàsica amb molts privilegis i unes amigues que saben fer-me les preguntes correctes.

Amb Javiera, xerràvem de l’heteropessimisme com a símptoma del fenomen volcel, el celibat voluntari, del qual tant s’ha parlat després que Rosalía hagi afirmat que el practica, sobretot a les xarxes socials. A qualsevol publicació que hagi abordat aquest tema, és possible no trobar hordes de dones afirmant que o bé fa estona que han decidit no tenir relacions amb homes o bé que si ho deixassin amb la seva parella, tancaven l’aixeta. “I tant, estimada”, els dic mentalment a totes. Un moment: què faria jo, si ara quedàs fadrina?

En primer lloc, no faria absolutament res. És a dir, simplement hi quedaria. Crec que no tindria gaires esperances a trobar alguna cosa com el que tenc ara, i no ho dic només com a mostra d’amor al meu al·lot. Una tendeix a acostumar-se al fet que li duguin un tassonet d’aigua al llit abans d’anar a dormir sense demanar-ho, a ser la que sempre es queda el bocí més gros de pizza o de pastís, a alliberar-se de les tasques més avorrides de la casa o al fet que l’escoltin durant 30 minuts seguits sense interrupcions. I el fet de pensar que tot això (el mínim que totes mereixem) només ho podré trobar un pic en la vida potser sí que em fa un poc heteropessimista.

En segon lloc, el següent que faria seria caure en scrolls infinits en aplicacions de cites, cercant validació instantània en homes que acab de conèixer. A dies, mesuraria la meva vàlua en el nombre de matchs que hagués conreat. I després de moltes decepcions i cansada de no saber qui som ni què vull, me n’acabaria donant de baixa, de totes. “Ara, celibat”, decidiria, rotundament, fins al següent vespre que sortís de festa. Aleshores, de camí a la discoteca, cantaria Indapanden, de Bad Gyal, que és la cançó que em fa sentir com si estàs ovulant en qualsevol moment del cicle: “A rom em sap la boca, tota la roba xopa. / I per com em mires sé que em vols fer la teva dona. / Només aquesta nit, no vull ser de cap persona. / I ara ensenya’m el pis, ens posem una altra copa. / I és que jo em veig preciosa. / Em sento orgullosa (M’has vist o què?). / Em miro al mirall i penso: ‘Que bé estic sola’”. I, l’endemà, de ressaca, només sentiria l’eco del final de la cançó: “Després al dia següent, /penso que he perdut el temps. / I dic: ‘Per què fas les coses si en veritat no és el que sents?’. / I estàs molt bé, no et ve d’un parell de nens. / T’ho estàs muntant tot tu sola. /Ets una shorty independent”.

La solteria ara se’ns planteja com una opció vàlida, com una cosa desitjable, quan hem perdut l’esperança, quan hem passat a ser heteropessimistes. Com diu la periodista Ana Bernal-Triviño, l’augment de dones que tiren per aquesta via “és el resultat d’una conscienciació del que és tolerable i del que no en una parella”. I, precisament per això, plantejar-nos la idea de la solteria se’m presenta també com una prova de foc del tipus de relació en què estam. Si, per exemple, la meva resposta a la pregunta ‘què faria si ara em quedàs fadrina?’ començàs amb un “a la fi”, crec que me n’hauria de preocupar. Aquesta és una altra de les respostes que, sense voler, he trobat: que em sent en una relació sana, segura i feliç, i que no en parlam prou quan això passa. Hem normalitzat xerrar de les relacions només quan no funcionen, que els casos de parelles estructurades són avorrits, que la crítica i la xafarderia són els eixos vertebradors de les converses.

No seré jo qui digui “Not all men”, però sí que posaré en quarantena qualsevol frase que comenci per “Tots els homes són”. I ho faré per la nostra pròpia seguretat. Perquè si tot és violència, res és violència. Com ens hem de protegir d’una cosa que ni tan sols sabem detectar? Se suposa que hem de viure constantment alerta, permanentment en guàrdia? Personalment, m’hi neg. Em neg a continuar assumint aquesta posició de defensa a tot arreu: al carrer, al llit, a l’amor. Em neg a la seva passivitat, al fet que ells ho tinguin tan fàcil com seure a esperar que nosaltres ens resignem i donem per fet que tots són iguals, a eliminar qualsevol incentiu que els faci canviar. M’hi neg perquè ja és hora que l’heteropessimisme també canviï de bàndol.