Els ídols són com les amistats: assumim que ens decebran

PalmaEm llevaré això de damunt aviat. Ho diré sense embuts: em va massa bé separar l’artista de l’obra. No és cap dilema per mi. Em fa por com de còmodes se senten dins meu les contradiccions. Pareix que hi han trobat un lloc ampli i còmode, que no es barallen. Sempre m’ha passat: potser em manca moral i em sobra hedonisme. Tenc geloses les coses que em fan passar gust. El plaer s’avantposa al sentit comú i em permet, en la soledat de la meva pantalla i els meus auriculars, consumir artistes que no m’atreviria a confessar públicament i d’altres que sí, amb certa vergonya.

No em vaig plantejar deixar d’escoltar C Tangana quan va publicar una foto a la coberta d’un iot envoltat de dones en biquini, ni a Rosalia per abraçar la fe o el negoci de l’habitatge, ni Bad Bunny per convertir La Casita en el nou cànon de bellesa femenina. Vaig poder passar per alt la mirada sexualitzadora de Sorrentino a Parthenope i la de Bigas Luna a Jamón, jamón. Si per llegir Lorena G. Maldonado he de pagar una subscripció a El Español, ho continuaré fent. I, per descomptat, no seré capaç de renunciar a la nova temporada de Girls després que Lena Dunham hagi comprat un bebè. Em converteix això en pitjor persona? Hauria de revisar els meus valors? Som una hipòcrita?

Tract els ídols –els i les artistes ídols– com a les amistats. Els acab estimant i els col·loc a llocs que jo he triat especialment per a ells. Llocs importants, dins meu. Perquè m’han acompanyat, perquè ningú com ells em coneix veritablement i, sobretot, perquè m’han fet sentir alguna cosa. De fet, hi ha artistes que m’han fet sentir moltes més coses que segons quins amics. I, per això, formen part de mi. D’alguna manera, tenim un passat en comú, uns records que –per desgràcia i aliens a les decisions que prendran en un futur– ens vinculen per sempre. Fins i tot quan vulguem defenestrar-los de les nostres vides, continuarem fermats per un fil de pescar, fort i prim, capaç de desmembrar tot el que s’interposi entre nosaltres.

Els meus ídols són com les meves amistats: he acabat assumint que em decebran. Que pot ser que em rompin el cor i que com més amunt els col·loqui, amb més força caurem. Així que intent mantenir-hi un compromís: abans que això passi, un distanciament a temps o, en el pitjor dels casos, una ruptura preventiva. Però, amb els ídols em passa com amb les amistats, que abandonar-los, a ells, és abandonar-me també a mi: a aquella part que va néixer el dia que els vaig conèixer, a aquell racó de la memòria que ells em recorden que tenc, a les sensacions que només responen a la seva existència.

Definir-nos –saber qui som, trobar la nostra identitat– és un dels anhels més grans; i sentir-nos compreses, el millor consol. Aquesta és la meva debilitat. Tenc tendència al fanatisme, potser. Puc venerar molt apassionadament, amb estrabisme i lleialtat. I tot perquè som addicta a la sensació d’emmirallar-me en algú altre, a les coses que sent que xerren de mi sense que m’hagin conegut mai, a tot allò que, tot i transcendir-me, m’interpel·la. M’hi aferr amb perill, encara que m’enfonsi amb elles. Defens allò que em dona sentit amb la mateixa inconsciència que defensaria a una amiga a la sortida del pati de l’escola quan algú l’encalça cercant brega.

Amb els ídols, passa com amb les amistats: cal saber-ne les virtuts, però també els defectes, i assenyalar-los sense por al que això digui de nosaltres. El mimetisme és així, ens obliga a suportar totes les arestes del nostre reflex, fins i tot aquelles que delaten els nostres privilegis. Ens agradaria que la nostra amiga ens prioritzàs per davant de tot –de les parelles i les aficions–, que el nostre cantant denunciàs el genocidi a Palestina, que el nostre amic obrís la ment –a noves relacions, noves feines–, i que la nostra columnista de referència fos antitaurina. Però només nosaltres podem fer-nos càrrec de les nostres expectatives. Als ídols, i a les amistats, cal sotmetre’ls a la mateixa coherència que una és capaç de garantir.

Ets una covarda si no estàs preparada per al càstig (m’ho dic a mi mateixa). Ni la personalitat, ni les relacions, es poden construir a qualsevol preu, ni amb por de les conseqüències. Quan realment es posen a prova és quan les coses no són com ens esperàvem. I en la dignitat davant la decepció és on es mesura la integritat humana. Cal estar preparades per desmuntar-nos i desfer-nos en aquelles peces que ens conformen per descartar-ne les defectuoses, encara que quedem orfes, encara que perdem la part proporcional a un braç o una cama. Cal estar preparades per al dol, per recordar –en silenci i amb compassió– el que havíem estat i contemplar el buit que hem deixat, perquè val més no ser que ser allò que no som.