Una olla de tardor

PalmaEl meu petit hort creixia cada dia. Llevar les males herbes, fermar les tomatigueres i veure com l’aigua, gota a gota, assaciava la set de les plantes em recompensà amb un esplet de fruits saborosos. Només es resistia la carabassera, fins que un dia semblà despertar-se de la peresa, com si la calor l’hagués sumida en una llarga letargia. Els seus brots començaren a créixer i a ultrapassar els límits parcel·lats de l’hort. Una branca, lliure a l’altra banda de la tanca, s’omplí de fruits sans i vigorosos, com una mà badada que oferia generosament els seus dons.

Les verdures de tardor es caracteritzen per una gran diversitat de formes, colors, textures i composicions que reflecteixen la riquesa de l’hort en aquesta època de l’any. El verd de les fulles de les bledes i les cols conviu amb els tons grocs, taronges, vermells i violacis d’altres hortalisses i fruits. Entre tots, la carabassa destaca per les dimensions, la varietat de formes i la intensitat dels colors, però també per la càrrega simbòlica que ha adquirit al llarg del temps. Vinculada al cicle de la natura i a l’abundància de la collita, la carabassa evoca el temps de recollir els fruits de la terra i de preparar-se per als mesos de fred. La forma arrodonida, la pell resistent i la cavitat interior li confereixen una presència singular dins l’imaginari popular. Més enllà de la funció alimentària, una vegada buidada pot convertir-se en recipient, utensili i objecte decoratiu, una transformació que n’explica la presència en diverses tradicions festives.

Un aliment valuós

La pell resistent i la bona capacitat de conservació d’algunes varietats han fet la carabassa un aliment valuós per als rebosts, ja que permet disposar-ne durant un període prolongat després de la collita. A Mallorca, Eivissa i Formentera, apareix sobretot com un ingredient més de cuinats, fideus i arrossos, mentre que a Menorca trobam un ventall més ampli de preparacions, a les quals assumeix un protagonisme destacat. Al receptari Art de la cuina, escrit al segle XVIII pel franciscà menorquí Francesc Roger, hi trobam receptes com la greixera de carabassa i la carabassa fregida amb alls i vinagre. Més endavant, Pedro Ballester, a De re cibaria (1923), recull la diversitat d’usos d’aquesta hortalissa, present en preparacions que van de les sopes a les postres.

Vull destacar, tanmateix, un plat singular on la carabassa és alhora recipient i ingredient: la Sopa sense aigua, ni foc ni olla, del receptari Caules, del segle XVIII, on aquesta preparació apareix esmentada en dues ocasions.

La fórmula parteix d’una carabassa que es buida parcialment, procurant conservar-ne la forma i l’estructura exterior. A l’interior s’hi introdueixen la carn, les herbes aromàtiques i les verdures, que es couen dins la mateixa closca vegetal. Després, la carabassa es col·loca dins una greixonera, es tapa i es posa al forn. No és, per tant, un element decoratiu ni un simple acompanyament, sinó una part essencial de la preparació. Durant la cocció, la polpa aporta al conjunt els matisos dolços i vegetals, alhora que contribueix a integrar els sabors dels ingredients.

Més enllà de la combinació d’aliments, el tret que singularitza aquesta sopa és la tècnica emprada. La carabassa es converteix en una olla improvisada i els límits entre el recipient i el contingut es difuminen. La mateixa hortalissa que ha crescut generosament a l’hort es transforma així en el recipient que conté i cou el plat, en un exemple ben expressiu de la creativitat de la cuina tradicional.

Si voleu provar de fer la recepta d’avui us recoman una carabassa de grans dimensions si voleu que faci brou; si és molt petita gairebé no quedarà espai per als ingredients. També és recomanable que es posi dins una greixonera perquè hi càpiga bé.