M’estimava més quan mon pare era el meu ChatGPT

PalmaDe petita estava convençuda que mon pare ho sabia tot. Per mi, no hi havia cap coneixement al món que no estàs al seu abast. M’imaginava que tenia instal·lada una enorme base de dades al cap, on –si s’hi esforçava prou– podia trobar les respostes a totes les meves preguntes. Jo sabia molt poques coses, com era natural per a una nina de sis o set anys. Però ell, en canvi, que en devia tenir 30 i busques, ja ho havia après tot. Ell ja no anava a escola com jo, perquè ja no li feia falta. Ell no havia de cercar enlloc si era el Sol que girava al voltant de la Terra o la Terra al voltant del Sol, ni tampoc la taula de multiplicar del 8. Ho tenia tot al cervell, immens i totalment equipat als meus ulls.

I no és que pensàs que mon pare era l’únic. Ell era el més llest, però jo pensava que si tenia tots aquells sabers era perquè havia viscut prou per acumular-los. Durant un bon grapat d’anys, vaig creure que saber-ho tot era una qüestió de temps, un resultat natural i directe de fer-se gran. Entenia, amb sensatesa, que els petits teníem el coneixement just per resoldre les nostres petites necessitats i que arribaria un moment en què faríem topall i que les lliçons ens començarien a vessar pels costats, perquè estarien repetits, com els cromos, perquè tot el coneixement del món era una cosa assolible i finita.

M’imaginava que tot el que es podia saber cabia en uns quants llibres i que, un dia, tindria la resposta a totes les incògnites que pogués imaginar: quantes nacionalitats hi ha al món, per què volen els avions, quines són les diferències entre un lleopard i un guepard. No saber alguna cosa no em preocupava. Sabia que ho podria demanar, aprendre o llegir. Tota la informació estava disponible. Només necessitava fer-me la pregunta correcta, capaç de desbloquejar-la.

Descobrir que hi havia coses que jo mai no sabria va ser un xoc per mi. No sé si mon pare em va arribar a verbalitzar que no, que ell tampoc podia saber-ho tot. Però record la sensació de desemparament quan en vaig ser conscient. Vaig sentir com si algú em fes zoom out i convertís el món en una cosa molt més vasta del que havia conegut fins aquell moment. Jo havia crescut, però em sentia més petita que mai. M’havien estafat. De què s’omplien tots aquests confins que ara s’havien obert davant meu, als quals mai arribaria amb les meves preguntes?

Ara, el meu món es torna a replegar, finit, limitat per les preguntes que jo sigui capaç de fer. “Què tens al cap avui?”, em demana el meu ChatGPT. Com si tot el que necessitàs saber partís de la meva ment. “Demana-ho a ChatGPT”. Algun dia descobriré que, com mon pare, ChatGPT no ho sap tot? De moment, la història es repeteix, però amb més exigències i menys curiositat. “He d’esperar que els galets farcits es descongelin per fer la sopa?”, “Vull firmar un PDF que tenc a l’ordinador”, “Talla de peu nin sis anys”.

Abans, cridava mon pare quan s’encenia qualque llum vermell al meu cotxe. Ara, sé que serà més ràpid enviar-li una foto a Gemini del quadre de comandament. Encara que el tengui guardat com a AAPapà, la IA sempre fa més via a arribar. Em fa pena que això sigui el que preval. I em fa pena que ell hagi deixat de creure que és l’únic capaç de donar-me totes les respostes del món.

La meva fe cega en els meus pares ha estat tan grossa que, un dia, quan em va entrar un insecte enorme i desconegut al pis de Barcelona, vaig telefonar a ma mare a Mallorca, perquè m’ajudàs a fer-lo fora. A ella li he demanat com penjar una prestatgeria, quin producte havia d’emprar per fer net la pica de resina i com carregar una pistola de silicona. Ara, és ella qui em suggereix que, simplement, faci una foto i ho demani a internet.

Algú que pensi els meus pensaments per mi

La IA serà la tomba de la nostra transmissió oral. Arribarà un moment en què ja no ens demanarem res, que ja no ens descobrirem res. Ja no ens necessitarem. Tanmateix, ho podrem demanar tot a algun nigul artificial de pensament, molt més vàlid que un humà, fins i tot si aquest humà és ton pare o ta mare.

Pot ser que el meu fill o la meva filla ja no necessiti demanar-me res, perquè aquesta pantalla és omnipresent i omnipotent: ho pot tot i sempre hi és, no descansa ni desapareix vuit hores per fer feina. Si de cas, els dirà: “Has arribat al límit de fitxers; fes-te un compte prèmium”. Amb mi –això segur– els meus fills no podran tenir un compte prèmium. Jo també m’hauré de dossificar, no podré bolcar-los-hi tot el meu contingut. Ja ni tan sols podré ser això, un recipient per a les meves criatures.

O tal vegada sí. Tal vegada, per guanyar temps –per pensar menys i acabar abans– pagaré jo la subscripció prèmium: un abonament a alguna intel·ligència que raoni per mi els meus pensaments. Ja no hauré de trobar, aprendre i aplicar la manera de fer les coses. Simplement, m’esforçaré a formular un bon prompt. Prescindiré, un per un, de tots els coneixements que vaig adquirir i que un dia vaig necessitar, fins a tornar a tenir sis o set anys. I, si algun dia oblid qui som, li demanaré a ChatGPT que m’ho recordi.