Societat 03/07/2021

L’oposició franquista a Ciutat (I)

Revisat per Antoni Tarabini
3 min
Francisca Bosch Bauzà, secretària general del PCE a les Illes

PalmaPalma tenia la seva particular història del cop d’estat franquista que no podem oblidar. Des del principi, els seus principals càrrecs polítics d’esquerres, amb el batle al capdavant, varen ser detinguts i després afusellats. També va passar a Sevilla, Salamanca, Còrdova i altres ciutats. La majoria de ciutadans de Palma hem sabut, ja de grans, el que els va passar a Emili Darder, Alexandre Jaume, Jaume Garcies, Jaume Rabassa, Ignasi Ferretjans, Aurora Picornell, Andreu Crespí, Matilde Landa, Ateu Martí i tants altres. Els varen matar o torturar d’una manera tan cruel, a sang freda i de forma espectacular, per fer por als familiars i amics, així com als milers de ciutadans que simpatitzaven amb ells. Els que sobrevisqueren entraren en estat de xoc i de pànic, fins que a poc a poc varen anar refent les seves vides.

En una part del discurs que va fer Franco el 18 de juliol de 1953, per justificar la Guerra Civil, va reconèixer implícitament els assassinats: “Va ser la lluita d’Espanya contra l’anti-Espanya. La del bé amb el mal. Havíem de mutilar el nostre cos, podar aquelles branques podrides i corcades, del vell tronc espanyol, extirpar el càncer que ens corroïa; deixar sobre l’àrea d’Espanya allò espanyol, allò que era nostre, que no havia vengut de l’altre costat de les fronteres per constituir la ruïna física i moral de la nació”.

A molts ciutadans de Palma els varen “mutilar del cos social” perquè les seves idees eren un “càncer”. Idees d’igualtat social, de justícia, de progrés… Idees que ara són normals, però durant els primers anys 70 eren només una minoria aquells que parlaven obertament de democràcia, de drets socials i lingüístics. La memòria d’una lluita antifranquista s’havia esborrat per complet, com ens mostren les entrevistes fetes per David Ginard a antics combatents.

Així i tot, hi havia una certa vida clandestina entre petits partits polítics, moviments estudiantils, socials i sindicalistes a Palma, motivats pel que passava a Europa, que tengueren una certa influència en la crisi oberta de la dictadura que ja es deixava veure a principis dels anys 70.

A Palma no hi havia universitat, només dos cursos de filologia i filosofia a l’Estudi General Lul·lià, que després varen passar, el 1972, a Son Malferit. La facultat de Ciències es va traslladar al que havia estat el convent dels missioners a la carretera de Valldemossa, lloc on després es desenvoluparà l’actual campus. La indústria tradicional anava minvant. Per tant, les lluites, encara molt tímides, es donaven en el si de l’hoteleria i en moviments socials crítics amb el model turístic de masses que s’estava generant, com hem vist en capítols anteriors: “únicament després del boom turístic començaren a aparèixer les primeres reivindicacions obreres tant a l’hoteleria com a la construcció”.

La dinàmica política opositora al franquisme era minoritària i els més actius eren partits que poca gent coneixia (excepte el Partit Comunista, amb Francisca Bosch al capdavant). Durant aquells anys, les divisions internes i les reorganitzacions d’aquests partits eren constants. A alguns d’ells els detingueren o empresonaren per la seva activitat clandestina als seus partits, com Antoni Tarabini, Miquel López Crespí, Isidre Forteza, Ramon Molina, Josep Capó i Jaume Obrador, recordats en una entrevista molt il·lustrativa apareguda a l’Última Hora el 2011.

El PSOE i els partits republicans havien estat completament desmantellats i fins al 1974 no es restabliria la Federació Socialista Balear de la mà d’Emilio Alonso i Fèlix Pons, encara que –curiosament– cada un anava pel seu compte fins que es varen conèixer i integrar. En aquells anys eren uns cent militants, la majoria de Palma. Antoni Tarabini ens explica com va començar a militar en un partit polític: “Primer a Bandera Roja i més tard en el Partit Comunista, que era l’únic partit organitzat perquè, la veritat, el PSOE no existia enlloc. No va ser fins al 1974 que aparegueren els socialistes. Record que en una reunió il·legal se’n presentaren dos que deien representar el PSOE i cap dels dos es coneixia”.

stats