L’esplendorós passat industrial de Pere Garau

PalmaEl 1902 fou l’any en què Palma es començà a oxigenar. Els seus prop de 64.000 habitants se sentiren més amples gràcies a l’enderrocament de les seves històriques muralles, que donà pas a les actuals Avingudes. La intervenció formava part del revolucionari pla Calvet, que portava el nom del seu artífex, l’enginyer municipal Bernat Calvet. Era un pla urbanístic que ja implantaven altres ciutats europees per tres motius: desenvolupament industrial, urgència higiènica i augment desproporcionat de la població. Calvet proposava la construcció d’un eixample amb nous barris al voltant de l’antiga ciutat. El de Pere Garau seria el que acabaria sent el més poblat gràcies a un teixit industrial molt potent. La seva història ja es pot resseguir en el llibre Pere Garau. Biografia d’un barri, de l’arquitecta Cristina Llorente i la pedagoga Magdalena González. És un projecte finançat per l’Institut Balear de la Dona que recull el testimoni oral de 25 veïns, la majoria dones.

Pere Garau està delimitat pels carrers d’Aragó i Manacor, les Avingudes i la plaça de Miquel Dolç. Es començà a construir sobre els terrenys de la finca agrícola de Son Coc i del barri de La Paloma, dit així per la marca homònima d’un anís convertit en el producte estrella d’una fàbrica puntera de la zona: Grandes Destilerías de Anisados y Licores Juan Suau. El seu propietari era Juan Suau Bennassar, un navegant mallorquí que a principi del segle XIX, durant les seves travessies transatlàntiques, muntà a Cuba un negoci de begudes espirituoses. Segons la llegenda, l’anís La Paloma tenia consumidors il·lustres com Pancho Villa, el líder de Revolució Mexicana (1910-1920).

El 1851 Suau decidí deixar Cuba per traslladar a Palma la seva fàbrica de licors. Atès que el centre històric ja estava prou atapeït, el lloc elegit fou extramurs. En ple desenvolupament industrial, aquella fou una tendència que seguirien altres fàbriques com la tèxtil de Can Ribes, que el 1873 s’ubicà a la Soledat. El 1911, amb les muralles ja enderrocades, la reputada destil·leria inaugurà a Pere Garau un edifici projectat per l’arquitecte municipal Gaspar Bennazar. El 1909, a l’altra banda del carrer d’Aragó, al barri dels Hostalets, dos germans catalans ja havien obert una altra fàbrica important, Ses Sedes de Can Ponsa. Dedicada al tèxtil, arribà a tenir 500 treballadors, un 90% dels quals eren dones amb ofici de teixidores. En tancar el 1978, acabaria sent esbucada després de patir un incendi. El 1996 el seu solar acollí l’Escola Oficial d’Idiomes.

Ses Cent Cases

Aquell nou barri del districte del Llevant adoptaria el nom de l’enginyer de camins Pere Garau, mort el 1919. Les seves infraestructures més destacades foren el tren (1912) i el tramvia (1913) de Sóller. Entre 1924 i 1934 un dels fills d’aquest palmesà il·lustre, Carles Garau, seria el responsable de projectar un dels conjunts més representatius de la barriada: Ses Cent Cases. S’aixecà al llarg de dues illetes i mitja entre els actuals carrers de l’Arquebisbe Aspàreg, Pere Llobera i Lluís Martí. Finalment acabaren sent 102 habitatges, amb un mateix patró estètic: de planta baixa i pis, amb un corral i una cisterna interior. “Fou iniciativa –diu l’arquitecta Cristina Llorente– d’un grup de carters, que havien constituït una cooperativa per construir cases barates, però de qualitat, per a la classe obrera”.

A part de palmesans, foren moltes les persones de la Part Forana que s’acabaren instal·lant a Pere Garau atretes pel seu creixent teixit industrial, amb fàbriques i comerços del tot diverses: de pastes (La Victoria Balear), lleixiu (Ca ses Monges), sabates (Calzados Mesquida), merceria (Duran), ràfia, roba militar, perles... D’aquella època de migracions és el popular bar La Llubinense, obert el 1940 per una família de Llubí. Ja al segle XIX, al carrer de Nuredduna, una francesa hi inaugurà un cabaret, el Mónaco, que el 1929 seria transformat en cafè i cafeteria. Encara està operatiu, igual que el popular Helados Paco, al carrer de Benet Pons i Fàbrega, inaugurat el 1949 per dos germans valencians.

A Pere Garau també s’hi traslladaria la fàbrica de sifons Miret, fundada el 1869 per una família de catalans. El mateix camí seguí la marca de botes Mora, que el 1918 creà Tony Mora. “Comencà̀ –diu Llorente– a produir les seves famoses botes de cowboy a demanda del mercat estatunidenc, que preferia comprar-les a l’illa que no a Mèxic, país originari del calçat texà. El cuiro d’aquelles botes es tractava als adobers del Molinar i es rentava amb les aigües del torrent de Bàrbara”. Avui, Tony Mora fabrica el calçat a Alaró, des d’on continua gaudint de renom internacional.

Mercat i plaça

El 1931, en temps de la Segona República, CP Pere Garau es convertí en la primera escola de l’Eixample –als anys seixanta es traslladaria al carrer de Faust Morell amb el nom de CEIP Jafudà Cresques. El barri fins i tot tingué una clínica quirúrgica, la Clínica Valdés, del doctor Francisco Valdés. De la seva construcció, d’estil regionalista, també se n’encarregà el 1924 l’arquitecte Bennazar. El 1940 el seu substitut, Guillem Forteza, escometé la segona fase de les obres. El centre gaudí de gran prestigi per ser, fins al 1965, l’únic especialitzat en traumatologia de Palma. Quan tancà a la dècada dels setanta, l’edifici acollí el magatzem de la Tabacalera. El 2000 es reconvertí en un bloc d’habitatges. Llavors se n’intentaren recuperar els elements originals que quedaven. Durant les obres es descobrí un antic refugi antiaeri de la Guerra Civil que havia estat tapiat.

El 1934 Forteza també s’ocupà de dissenyar un altre dels edificis més característics del barri: el mercat de Pere Garau. S’inaugurà el 1942 sobre una superfície de 937 m2. “Abans de la seva construcció –assegura la investigadora–, en el seu solar hi havia d’haver un aparcament de cotxes fúnebres, però la pressió veïnal aconseguí tombar aquell projecte perquè s’hi fes el mercat”.

El 1937 Pere Garau sumà un altre projecte d’envergadura: la plaça de Francesc García i Orell. Ideat també per Forteza i el seu inseparable delineant Miquel Fullana, s’aixecà en record d’un militar i polític, mort el 1923, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Palma i fundador el 1896 del partit d’Unió Republicana de Mallorca. Tanmateix, la infraestructura s’acabaria coneixent com la plaça de les Columnes per la seva gegantina pèrgola circular sostinguda sobre columnes dobles, d’influències noucentistes i clàssiques. En aquest redol, el 1934 Forteza ja havia inaugurat el cine Fantasio, que a principi del segle XXI es reciclaria en una sala ‘x’. El 2020 l’antic Hostal Baleares, situat en un dels costats de la plaça, cobraria una nova vida com a Hotel Nou Baleares, de quatre estrelles. Era de la família Guasp Quetglas, d’Esporles, que el 1926, al carrer Lluís Martí, obrí la fàbrica de rajoles hidràuliques Can Boira.

L’amenaça de la gentrificació

Als anys 60, amb el boom turístic, Pere Garau acollí una nova onada migratòria, la dels peninsulars. Mentrestant, continuà igualment el degoteig de mallorquins d’altres pobles. El 1971 un matrimoni sineuer de trinxeters hi obrí Cuchillería Sineu, encara en funcionament. Amb la incipient societat del lleure d’aquells anys, el barri seria un dels que tindrien més cinemes de Palma, en total cinc. A part del Fantasio, hi hagué l’Hispania, el Metropol, el Versalles i el multicine Chaplin –el 1978 fou el primer multicine de Mallorca i el quart de tot l’Estat. Entre els veïns il·lustres de la barriada destacaren la cantant d’Alaró Ina Sassi, coneguda com la ‘Gilda mallorquina’, el cartògraf menorquí Josep Mascaró Pasarius i l’escriptor Josep Maria Llompart i la seva dona catalana Encarnació Viñas, gran activista cultural.

A principi del segle XXI es produí la tercera onada migratòria a Pere Garau. Estigué protagonitzada per extracomunitaris (sud-americans, africans, paquistanesos i, sobretot, xinesos). En plena globalització, es trobaren un barri que ja havia dit adeu a gran part de les seves antigues fàbriques i comerços tradicionals. El seu buit aniria sent ocupat per perruqueries, restaurants i botigues de llengües i olors diferents.

“Avui –apunta Llorente– el barri encara batega gràcies a un teixit veïnal molt fort. També tenim una associació xinesa que fa una feinada per la integració del seu col·lectiu, amb tota mena de cursos, de català inclòs. Cada any està agafant més força la celebració de l’Any Nou xinès”. Aquesta arquitecta celebra que recentment el carrer de Nuredduna s’hagi convertit en una zona de vianants. Es mostra, però, preocupada davant l’amenaça de la gentrificació: “Tota millora de l’espai urbà ha d’anar acompanyada d’altres intervencions de l’Administració per impedir una pujada desorbitada dels preus dels habitatges i dels locals del barri”.