L’aliment més simple i apreciat

PalmaUn dels aliments més populars arreu del món és la patata. Es creu que el seu cultiu començà fa uns 8.000 anys a la serralada andina, a la regió que comprèn l’altiplà sud del Perú. Actualment es coneixen milers de classes d’aquest tubercle. Només a Perú n’hi ha unes 2.500 de catalogades i es creu que la xifra es podria doblar. Nosaltres ens movem en unes xifres més còmodes, en una desena de varietats que consumim segons l’època: les patates novelles (Monalisa, Maris Peer, Pentland Dell, Dayfla, Lady Cristl) i les tardanes (Kennebec, Marfona, Soprano, Agria). És una llàstima que noms tan suggerents siguin substituïts per la practicitat i agafem el saquet segons l’ús que li donem. Ja només sabem que les patates que tenim a ca nostra són les de bullir o les de fregir.

La patata arribà a Europa en el s. XVI de manera tímida. Els espanyols que viatjaren a Amèrica en conegueren els beneficis al voltant de l’any 1537. Es veu que quedaren sorpresos pel seu procés de cultiu i escàs cost. Tot i això, no fou fins l’any 1560 que arribà a Sevilla, on no despertà cap interès. No va ser fins un temps més tard que s’emprà per pal·liar els efectes de la fam, sobretot en moribunds i entre les classes socials més baixes que estibaven els hospicis. Va ser així que aquella planta americana, que només havia servit com a planta ornamental, començà a despertar una certa curiositat. A final de segle la patata s’expandí cap a Europa gràcies a les vies comercials britàniques, però no va ser fins 200 anys més tard que se’n popularitzà el cultiu.

Un acompanyament ideal

Les patates han contribuït en gran mesura a alleugerir la fam en èpoques magres. Actualment és una de les bases de la nostra alimentació i no hi ha plat on la patata no exerceixi d’acompanyament ideal en múltiples formes. Potser per això, perquè la tenim tan avesada, sembla que ha format part dels nostres plats des de fa molt de temps. Els receptaris reflecteixen molt bé una introducció i acceptació progressiva. En el receptari de Fra Martí (s. XVIII) la patata apareix en dues receptes i deu ser la primera vegada on aquest tubercle s’escriu en català. La primera és en la Confitura de petates, tronxos de lletuga, carabassa, síndria y albargínias (sic), on la verdura es bull, capola i mescla amb sucre al punt de perla; es deixa 24 hores en infusió i es torna a bullir. La segona és la de les patates estofades, que es sofregeixen amb alls i grells i després s’acaben dins la greixonera tapades d’aigua, herbes aromàtiques, sobrassada, una mica de vi blanc i tomàtiga. Aquesta limitació aviat fou vençuda i les patates anaren guanyant terreny, sobretot com a acompanyament d’altres plats a la manera de purés que podien tenir noms tan senzills com ‘Patata per adorno de plats’ o d’altres més sofisticats com les Patates a la duquessa (Antic receptari). D’aquesta manera, es feia un puré de patata en què es posaven saïm i ous. Es deixava refredar i després es feien porcions que s’enfarinaven i es fregien. També és molt popular cuinar-les fregides i regades de salsa de tomàtiga o fer-les escabetxades.

Per a la recepta d’avui he triat una elaboració extremadament senzilla: unes patates bullides amb porro però de nom curiós i fetes en greixonera, que sempre sembla millor. Seguint amb la mateixa línia de simplicitat, he donat una mica més de gràcia al plat amb les cols de Brussel·les, les herbes i l’ou. Esper que sigui del vostre gust.