No menystinguem el neofeixisme
Els grups neofeixistes que avui operen a les Illes són pocs. Però són joves, són radicals i són cada vegada més visibles als carrers i a les xarxes. No destaquen per una violència generalitzada, però sí per una capacitat creixent de captar, d’organitzar-se i de normalitzar discursos que fins fa poc eren marginals. Justament per això no els podem menystenir. La història ens ha ensenyat que els moviments d’aquest tipus no creixen de cop, sinó que arrelen lentament, aprofitant la indiferència, la banalització o la mirada cap a una altra banda.
Aquests grupuscles no apareixen del no-res. Formen part d’un ecosistema ideològic que connecta directament amb l’extrema dreta institucional. No ho podem oblidar: a Mallorca governa l’extrema dreta i del Parlament balear n’ostenta la presidència. Aquest context no és neutre. Dona cobertura, legitimitat i un marc de normalització que facilita que els discursos més radicals trobin espais on créixer. No és casual que molts d’aquests joves considerin Vox una dreta “light”. A l’extrema dreta institucional ja li va bé aquesta existència als marges; li permet desmarcar-se’n i presentar-se com a opció moderada, mentre comparteix els mateixos fonaments ideològics.
Perquè no ens enganem: aquests grups i Vox comparteixen tints racistes, masclistes i autoritaris, a més d’una visió excloent de la societat i una mirada indulgent –en molts casos directament glorificadora– envers la dictadura franquista. Parlam majoritàriament de joves, homes, blancs, sovint de classes socials benestants, radicalitzats en discursos d’odi que assenyalen les persones migrants com a enemics. No són fenòmens anecdòtics ni extravagàncies juvenils. Formen part d’una onada ideològica que avança al carrer, a les xarxes i al conjunt de la societat.
El fet que avui siguin pocs no és cap garantia. La presència creixent de l’extrema dreta a l’espai públic i institucional fa pensar que aquests grups aniran a més, que guanyaran confiança i que intentaran ampliar la seva base social. Per això és imprescindible actuar abans que el problema es faci més gran. No quan ja sigui tard.
S’ha de construir una barrera clara, una línia vermella compartida, un cordó sanitari social, polític i institucional que no deixi espai a l’ambigüitat ni a la connivència. Les institucions han de tenir aquests grups sota control, la policia els ha de combatre amb les eines legals i els espais on sovint es reuneixen –clubs de futbol, gimnasos, entorns associatius–, han d’assumir la seva responsabilitat i fer tot el que sigui possible per aturar-ho. Mirar cap a una altra banda també és una forma de complicitat. No es tracta d’alarmisme, sinó de responsabilitat democràtica. Menystenir el neofeixisme ha estat sempre el primer error. I no es pot repetir.
