Societat 19/02/2022

La campana d’en Panamà: un episodi de Joaquim Maurín a Formentera

Antoni Ferrer Abárzuza
4 min
Campana de la sagristia de l’església que hi ha davant del cafè d’en Xomeu amb la llegenda en castellà: “Record del panameny, 1941”.’

L’escolanet fa repicar breument la campana penjada vora la porta de la sagristia i el sacerdot surt cap a l’altar. Comença la missa a Sant Francesc Xavier de Formentera.

El darrer llibre de Joaquim Maurín i Julià, En las prisiones de Franco, editat per Costa Amic a Mèxic DF el 1974 i prologat per Germán Arciniegas, és descrit per Ramón J. Sender com un recull de “records de les presons d’Espanya per les quals va passar”. Afiliat al POUM, era diputat del Front Popular i la rebel·lió militar el va sorprendre a Galícia.

Davant de l’església hi ha un bar, El Centro, fundat per Bartomeu Castelló Mayans, més conegut com en Xomeu des Cafè, qui també va conèixer la justícia i el sistema penitenciari dels vencedors de la guerra. La dona i els cinc fills l’esperaren mentre ell era reclòs a diferents presons, fins al 1945. Va passar per la improvisada de Can Mir, però va poder sortir-ne traslladat a la seva illa, on va habitar rere el filferro de la terrible Colònia penitenciària de Formentera.

Joaquim Maurín no va tenir la desgràcia de passar per la Colònia, però sí que va conèixer un dels seus forçats residents, en Panamà, anomenat així perquè era natural d’aquell país, i li va dedicar un capítol del seu llibre, el justament titulat ‘Panamá’. Aquesta coneixença entre Maurín i el panameny degué produir-se després de clausurada la Colònia de Formentera el desembre de 1942. 

En Panamà havia estat capturat quan era tripulant d’un vaixell que abastia la República. Bon vivant, s’hi havia enrolat per fugir de Marsella després de buidar el celler de la casa acomodada on servia. Encarcerat a Palma, va ser traslladat a Formentera quan es va obrir la Colònia el 1940.

A en Xomeu des Cafè tampoc no li desagradava la bona vida; Isabel Ferrer, la dona, tenia fama d’excepcional cuinera. Ell és recordat encara pel seu bon humor i per la seva excepcional habilitat de lligar paraules per fer-ne cançons i gloses plenes de dobles sentits. Llàstima que, una vegada va faltar, una de les seves encara atemorides filles va pegar foc a les seves notes per si encara podien fer algun mal a la família.

Maurín narra que en Panamà va ser enviat a Formentera sense un cèntim i que de seguida va veure clar que aquesta circumstància el portaria a la tomba: el ranxo era escassíssim i nul·la en el seu cas la possibilitat de rebre paquets de l’exterior. No era cap exageració: cinquanta-vuit persones moriren a la Colònia d’inanició i falta d’assistència mèdica adequada. La seva vida –es digué– depenia de saber guanyar-se el favor del cap de la presó i la simpatia del sacerdot. Era mecànic naval d’ofici i és recordat per un company seu de captiveri en l’entrevista que li va fer David Ginard: “Hi havia un panameny que (...) era un autèntic aventurer d’aquests que viu la vida d’aventura en aventura. Era marí i mecànic. Per això es dedicava a arreglar coses als pescadors o als pagesos, sortia amb permís del director o custodiat”.

Bartomeu Castelló havia estat emigrant a Nova York i emprenedor en els negocis. El 1925 va comprar el cafè on el 1931 es va instal·lar, a més d’una barberia, el Centro Republicano Instructivo. Encara avui se’l coneix com el cafè del Centro, un nom republicà que ha perviscut durant tota la dictadura i la seva titubejant transició. Una fotografia de 1931 enquadra l’edifici, on es veu onejar una bandera que s’aprecia republicana a pesar del blanc i negre de la imatge. Una altra de les filles de Xomeu conta que, caiguda en desgràcia aquella tricolor, la seva banda morada va servir a la mare per confeccionar roba íntima per a elles.

En Panamà va reparar el motor d’una embarcació que tenia el cap de la presó i així va guanyar-se el favor de poder moure’s fora de la penitenciaria. Se les enginyà per fer algunes pessetes i va comprar un ase vell –“flac, coix, vell, inútil del tot”– a un pagès. Convenientment escorxat, en va enterrar els trossos en la sal de les properes salines i, una vegada adobat, en va anar venent porcions als seus companys de presidi assegurant-los que era pernil comprat a la veïna Eivissa. 

“—És de molt mal efecte, pare, que la capella manqui de campana”. I en Panamà va oferir-se per fondre’n una. El sacerdot va acceptar l’oferiment i en Panamà va aprofitar uns vells canons arrambats, en va fondre el metall i el va vessar dins del motlle fet a l’efecte. L’instrument va sortir “de regulars proporcions, amb un so agradable, pur, argentí”. Es pot jutjar l’encertat d’aquesta descripció perquè la campana de la sagristia de l’església que hi ha davant del cafè d’en Xomeu té gravada una llegenda en castellà: “Record del panameny, 1941”.

L’objecte de metall fred i sonor verifica el capítol de Joaquim Maurín, que deixa així de ser una ficció per lligar-lo al nom de Juan Palma Tomás, de 48 anys, natural de Puerto Bello, Panamà, que figura a la llista de reclusos de la Colònia penitenciària de Formentera, juntament amb Bartomeu Castelló Mayans i uns mil quatre-cents noms més.

stats