El bosc de posidònia de Pollença restaurat sobreviu... lentament

PalmaQue la posidònia oceànica és un dels tresors més grossos de la nostra mar podríem dir que ho sabem tots. O que ho hauríem de saber. També hauríem de saber que és la responsable del color incomparable de la nostra mar i la “casa mare” de tot un món d’éssers vius que són i existeixen gràcies a ella. A més, és un agent natural de lluita contra el canvi climàtic, perquè captura el diòxid de carboni: és el pulmó de la mar.

Les aigües que acaronen les nostres Illes són les més afortunades, perquè acullen més de la meitat de les praderies de posidònia que habiten els fons de la Mediterrània a l’Estat espanyol. S’estima una superfície total de 1.150 quilòmetres quadrats ocupats per praderies de posidònia, dels quals 633 es localitzen a les Illes Balears.

Haver tingut aquesta sort ens imposa també —o així hauria de ser— una responsabilitat més alta en la conservació de la posidònia, un dels éssers vius més vells del planeta. Ens hi jugam molt. Perquè tot el que ens dona la posidònia esdevé fràgil, principalment, per la interacció humana: construcció a la costa, pressió turística, fondejos d’embarcacions, vessaments… És imprescindible avançar en mesures de protecció i conservació que garanteixin que la posidònia es troba fora del perill d’àncores, fems i contaminació.

La posidònia és un tresor de més de 100.000 anys de vida que, una vegada fet malbé, triga dècades o, fins i tot, segles a recuperar-se, encara que es replantin activament praderies degradades. És una angiosperma marina endèmica de la Mediterrània amb una baixa capacitat de recuperació natural a causa del lent creixement dels rizomes i una floració que no ocorre cada any i que, en general, és escassa.

Red Eléctrica, empesa filial de Redeia –responsable del transport de l’energia i de l’operació del sistema elèctric espanyol–, es va topar amb la posidònia quan projectava l’enllaç submarí entre Mallorca i Eivissa el 2014. La necessitat de fer compatible el desenvolupament d’una infraestructura elèctrica des del respecte màxim envers l’entorn va despertar l’interès de la companyia per implicar-se en la investigació envers la posidònia, la conservació i la possibilitat de recuperar àrees degradades d’aquesta espècie.

Amb l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats del Consell Superior de Recerques Científiques (IMEDEA-UIB-CSIC), Red Elèctrica va impulsar un projecte R+D que va concloure amb l’articulació d’una metodologia de plantació que ha permès recuperar dues hectàrees de praderia de posidònia a les aigües de Pollença.

Una vegada definit el sistema, el 2018 es va començar a plantar i, avui, el projecte, del qual n’han estat les cares més visibles els investigadors de l’IMEDEA Jorge Terrados i Inés Castejón, aporta les primeres conclusions. I, com en tot, hi ha notícies bones i d’altres que no ho són tant.

Primer, parlarem de les bones. El sistema de plantació –pioner a tota la Mediterrània i exportable a altres punts– funciona, perquè els fragments plantats des del 2018 han aconseguit una taxa de supervivència d’entre el 78 i el 93%. Són uns resultats de supervivència que, ara com ara, es consideren altament positius respecte d’altres experiències duites a terme.

Ara bé, el creixement és molt, molt lent. Tant, que encara no hi pot haver resultats concloents sobre la recuperació de l’epifauna i els serveis ecosistèmics de la praderia en restauració. N’hem de prendre nota, perquè els resultats evidencien la necessitat de ser conscients de la importància vital de la conservació de la posidònia. No s’hi val a dir que, com que tenim un sistema de recuperació que funciona, idò, si es fa malbé, llavors ja ho arreglarem. No.

Entre el 2018 i el 2020 es varen trasplantar 12.800 fragments de rizoma de posidònia, en vuit unitats de plantació, i s’ha fet un seguiment anual –normalment, a l’estiu– d’un 20% dels nodes de cada unitat. El seguiment ha constatat que els valors de supervivència se situen entre el 78% i el 93%, amb variacions en els diferents nodes, amb una antiguitat de plantació d’entre quatre anys i mig i sis anys.

A més de la supervivència, anualment, es fa un seguiment del desenvolupament dels fragments de rizoma trasplantats. Les mesures que es prenen in situ en cada fragment són les del nombre de feixos horitzontals i del nombre de feixos verticals.

La grandària mitjana es manté similar a la del moment del trasplantament, encara que amb una tendència a la baixa quan augmenta el temps transcorregut des del trasplantament. No obstant això, la similitud en la distribució de grandària dels fragments que s’observa en les unitats de plantat més antigues suggereix que la reducció en la grandària dels fragments es frena una vegada passen cinc anys des de la plantació. Malgrat aquesta reducció general, el percentatge de fragments amb una grandària igual o superior a l’inicial arriba al 32% en alguna de les unitats de plantació.

S’ha duit a terme també una anàlisi de la biodiversitat d’epifauna i peixos per avaluar la recuperació del funcionament ecològic en la zona plantada, comparant-la amb la praderia de posidònia natural propera a la restaurada.

El terme ‘epifauna’ s’empra per fer referència a la part de la comunitat de fauna que viu en la praderia de posidònia i està formada per organismes mòbils que viuen sobre les fulles o neden entre elles.

El grup dominant a la epifauna són els crustacis i constitueixen un element important en el funcionament de l’ecosistema, perquè són font d’aliment per als peixos. Ara com ara no s’ha pogut constatar de manera concloent cap efecte de l’abundància de epiufauna.

Igualment, en analitzar la presència de peixos s’ha comprovat que el total d’individus és més gran en la praderia establerta naturalment que en la zona replantada, tant pel que fa a peixos adults com pel que fa als juvenils. Aquests resultats reflecteixen que la resposta de la comunitat íctica a la replantació encara no es produeix, tal vegada, una mica més en el cas dels juvenils.

Finalment, en demostrar-se que el desenvolupament vegetatiu dels fragments plantats és molt lent –amb una petita biomassa viva de posidònia des de la plantació–, ara com ara es tradueix en una baixa capacitat de captura de carboni.

Com s’ha fet la restauració?

L’objectiu de la restauració d’una praderia de posidònia és recuperar l’estructura, el funcionament ecològic i els serveis ecosistèmics associats. La tècnica emprada inclou les fases de recol·lecció de feixos foliars procedents de la fragmentació natural per la dinàmica marina, la preparació dels exemplars, la plantació que duen a terme bussejadors mitjançant l’ancoratge de cada fragment de rizoma al fons marí i, finalment, el posterior monitoratge i seguiment de l’evolució dels fragments plantats.

La plantació s’ha fet sobre mata morta de posidònia –sempre s’ha de fer a un lloc on hi ha hagut abans posidònia– i el material que s’ha fet servir són els fragments de rizoma amb un àpex de creixement horitzontal i un mínim de dos feixos verticals. S’empren rizomes recuperats a la deriva al fons marí, perquè evidentment no es recullen de praderies.

Cal tenir en compte també que els fragments de rizoma necessiten un sistema d’ancoratge al substrat abans de la plantació. Aquest ancoratge els permet restar al lloc de plantat i en una posició correcta sobre el fons perquè el feix foliar apical amb creixement horitzontal pugui créixer sense obstacles i produir noves arrels que fixin el fragment al substrat.

Cada fragment es lliga prèviament a un estrep de ferro cobert amb cera d’abella a la part central per evitar que la corrosió del metall afecti el rizoma. Es recomana que el sistema de lligat dels fragments es faci amb un mitjà flexible, com una corda.

La tècnica ideada i utilitzada al Bosc Marí de Pollença està recollida a la Guia Pràctica. La plantació de Posidònia oceanica (2018), de la qual ara se n’ha fet una segona edició a partir dels resultats. Està a disposició dels sectors científic, públic, professional i empresarial per al desenvolupament d’iniciatives de restauració de praderies de posidònia.