PalmaDes de Madrid rarament, o mai, s’ha entès bé res del que té a veure amb les Balears. Fa la impressió que ni tan sols la seva geografia era ben sabuda. Tal vegada per això mateix es va arribar a plantejar lliurar l’arxipèlag a Mussolini a canvi que deixàs d’ajudar Franco, com sembla que ha demostrat Manuel Aguilera en un llibre recent. A causa d’aquest mateix menysteniment i perquè no es podia tolerar que Catalunya obtingués un èxit militar fora de les seues fronteres estrictes, l’expedició comandada per Alberto Bayo l’estiu de 1936 no va rebre cap tipus de suport i va fracassar. Si el 1937 el govern de la República es va plantejar separar les Illes de la resta del territori sobirà espanyol, els revoltats gairebé ja ho havien dut a la pràctica pel que fa a Mallorca, convertida en una mena de colònia militar italiana.
Les conseqüències de l’abandó republicà de Mallorca i les Pitiüses eren bones de preveure si hom coneixia mínimament les dades geogràfiques de l’arxipèlag i les capacitats d’autonomia i càrrega de l’aviació del moment. Des de Mallorca i Formentera es llançaren multitud d’atacs aeris contra el territori governamental, i els vaixells de guerra franquistes hi trobaren una base excepcional.
Fet i fet, Eivissa va ser el primer territori que va patir la incipient capacitat ofensiva aèria que els feixistes italians estaven armant a Mallorca. Després de la retirada de Bayo de la costa de Manacor, el 4 de setembre, es va plantejar que les Pitiüses podien resistir com feia Menorca. El dia 13 de setembre es va poder veure clarament i de la pitjor manera possible que tal defensa no era factible. Aquell diumenge, cap a la una i mitja, quatre bimotors feixistes d’aquells portats des d’Itàlia i muntats a Mallorca s’enlairaren d’aquesta illa. Mentre un aparell feia d’observador i prenia fotos, els altres tres llançaren catorze bombes de cinquanta quilograms cadascun, quaranta-dues en total. Varen fer dues passades de bombardeig, tot i que diversos testimonis asseguren que en feren una més. A les tres tocades ja havien tornat indemnes a la seva base mallorquina.
S’ha dit i assegurat que l’objectiu d’aquell atac eren les metralladores emplaçades a diferents llocs de la ciutat, l’estació de telègraf o la de ràdio, tots ells objectius militars. Ara, però, és clar que això no són més que especulacions destinades a justificar que els feixistes deixassin caure més de dues tones de bombes sobre Vila, la ciutat d’Eivissa. El full d’operacions d’aquella incursió aèria posa, clar i italià, “bombardamento in pattuglia di Ibiza (città)”. Una fotocòpia d’aquell document va arribar a les meves mans i, malgrat que mai no l’he pogut acarar amb l’original, fa la impressió de ser-ne còpia fidel.
Els aviadors italians bombardejaren el port, l’immediat barri de la Marina i Dalt Vila. Diversos edificis s’esfondraren totalment per l’efecte de les deflagracions. Autors com Enrique Fajarnés i Marià Villangómez reciten de memòria els llocs dels impactes: el Club Nàutic, l’edifici d’obres del port i les cases al voltant, la plaça de la Tertúlia, cases al carrer de Castelar, el cantó dels carrers d’Anníbal i Montgrí davant de la plaça de la Font, unes cases tocant la murada, Ca sa Pagesa, a la plaça de Vila... A l’esmentat carrer de Castelar, vingué avall un edifici sencer. A la planta baixa hi havia la fonda Cires, regentada per Joan Tur i Catalina Torres, naturals de Sant Mateu, pare i mare de tres filles. Era hora de dinar. Se sap de la petita i els seus pares, però no és clar el nombre total de persones que hi moriren. Sembla que hi havia milicians forasters els cadàvers dels quals no s’arribaren a identificar. El Registre tampoc no ho aclareix del tot. S’estima que en foren més de quaranta, però les bombes mataren gent a altres indrets i no es coneix ben bé què se’n va fer de tots els cossos.
Villangómez recull l’ambient d’indignació i ira que va quedar a la ciutat quan el fum i la pols deixaren veure la magnitud d’“aquella acció criminal contra una ciutat plena de gent” perpetrada per “avions carnissers”, com ell mateix va escriure. “La gent acusava els agressors, irada, i un milicià amb un fusell cridava i amenaçava”. A la vegada, es temien nous atacs i un desembarcament feixista. Entre el caos, la desmoralització i la ràbia, es procurà organitzar l’evacuació de l’illa. A l’horabaixa el comitè antifeixista es reuní per tractar sobre la situació i entre els punts hi havia què fer amb els presos dretans que havien estat concentrats al Castell. Els testimonis narren una dura discussió i amenaces dels qui finalment, quan ja hi havia fosca, metrallaren els empresonats inermes. Els morts foren prop d’un centenar. Poc més tard, el règim franquista i l’Església els convertiren en màrtirs per la pàtria i la fe, amb trasllat solemníssim de difunts, fet l’octubre de 1940, des del cementiri cap a la cripta de la Catedral inclòs. Els pacífics comensals de la fonda Cires i les altres morts causades pel bombardeig italià varen quedar sepultades per les runes i per l’exaltació de l’atroç execució de les víctimes del Castell.
Un exemplar del Diario de Ibiza d’estiu de 1944, vora una notícia sobre la fe cega de Hitler en la victòria, publicava l’anunci de la inauguració de la fonda Ideal, “en el carrer de Castelar núm. 14, vora el solar on va estar la fonda Cires”. El record del bombardeig feixista sobre una població inerme es va mantenir durant anys i anys en aquell buit com de cosa extirpada obert a la ciutat.
