Suports a Sánchez, s'admeten apostes
Els preparatius de la negociació amb Pedro Sánchez –només els preparatius, la negociació encara no– han abocat els partits independentistes a la seva activitat no ja preferida, sinó única: el soporífer psicodrama que els enfronta i en què se suposa que es disputen l'hegemonia per un mateix espai polític. Se suposa, perquè en realitat el que fan, molt principalment, és ventilar enquistades tírries de partit, de corrent intern, de grup, de subgrup, i també personals. A la lluita de poder s'hi superposa (i avantposa) la lluita d'egos, adobada amb l'estrident guarnició d'una opinió pública (xarxes socials, alguna premsa) avesada a llançar anatemes, admonicions, identificacions i assenyalaments. Tot el trist repertori d'un independentisme perdedor, des dels abstencionistes tronats fins als incansables repetidors dels tòpics postprocessistes (allò de “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”, o el ja entranyable “ens van enganyar”), passant pels molt despistats, o els molt cínics, que miren cap a Aliança Catalana com a alternativa futurible, va tornar al trot tan aviat com es va comprendre que un independentisme minvat, i en particular Junts, tenia la clau per a la formació de govern a Espanya. D'ERC ja se sobreentén que donarà suport a un govern format per PSOE i Sumar, i la CUP ha quedat en fora de joc i a punt per començar allò que més li agrada, que és un procés de refundació.
A partir d'aquí, Junts ha desplegat el memorial de greuges i el victimisme anticipat (“a nosaltres no ens han de dir què hem de fer”, “aguantarem el pressing Junts”, etc.), mentre que ERC ha exhibit un pragmatisme resignat i quasi caricaturesc (“mai havíem estat tan a prop de poder parlar en català al Congrés”, etc.). O, fent l'acudit suat, uns demanen la lluna en un cove mentre els altres es conformen amb el peix al cove. En una cosa estan d'acord, i és a dir que és Pedro Sánchez qui ha d'anar cap a ells a demanar-los el suport.
Però el sentit aràcnid indica que passarà just el contrari. Pedro Sánchez en tindrà més que prou d'esperar que els mateixos independentistes catalans s'abonyeguin encara una mica més entre ells, fins que estiguin prou estovats (prou fastiguejats d'ells mateixos) per passar no a demanar res, sinó a recollir el que caigui. Haurà de suar bastant més amb els bascos, que han prescindit de comèdies: evidentment el que cal és investir Pedro Sánchez, i després aprofitar els quatre anys següents per negociar objectius polítics (i obtenir-los). Així ho va fer explícit Oskar Matute, de Bildu, dos dies després de les eleccions, i així ho va dir de forma implícita el PNB, en tancar-li la porta pels morros a Feijóo l'endemà mateix dels comicis. És la manera d'actuar de qui està una mica segur d'ell mateix i del que representa, i no ha de perdre el temps en càlculs, ni tan sols quan la política basca s'acosta a un any electoral. En cas que Pedro Sánchez sigui finalment investit, podem apostar sobre qui traurà més i millor rendiment del seu suport.
