Bullirà el mar

La insuportable lleugeresa de saber què pensam. Devers Manacor han estat dies intensos. Ha bullit la mar, com la cassola dins el forn, a l’apocalíptica manera ausiasmarchiana. L’OCB de la vila ha cancel·lat una conferència sobre xuetes i antisemitisme perquè qui l’havia d’impartir era la historiadora, i també declarada sionista (així s’autodenomina ella mateixa, el qualificatiu no és meu) Laura Miró. L’episodi és d’una complexitat enorme i res del que pugui dir-ne al respecte sortirà indemne de les acusacions de sionista o terrorista palestí per part dels seguidors d’una i altra part. No pretenc l’equidistància. Vull l’existència d’un estat palestí lliure i sobirà. Em repugna el genocidi que l’estat israelià perpetra al que alguns encara avui de forma gairebé cínica anomenen “Terra Santa”. No vull la colonització israeliana d’aquell territori, com no vull tampoc la colonització espanyola del nostre. Entre l’estat i el poble oprimit tenc clara la tria. Una altra cosa és la cancel·lació. Em trasbalsa que no deixem parlar qualcú, quan a més ja l’hem convidat a dir-hi la seva (no va ser aquest, l’error de partida?). Si hem arribat al punt de no poder escoltar-nos, de no poder-nos dir les coses a la cara, amb tots els matisos, amb tots els emperons, i amb totes les controvèrsies del món, és que hem perdut llençols, en aquesta bugada.

Orriols vs. Garcés. “No són propostes de canvi, no són propostes de transformació, sinó d’intervenir perquè no es perdi la raça blanca, perquè no es perdi determinada llengua, els drets dels autòctons, és una intervenció feta sobre un imaginari de pèrdua: perdem privilegis, perdem recursos, perdem pensions, perdem costums, perdem la nostra identitat…”. La filòsofa Marina Garcés parlava així del relat que han bastit els partits d’extrema dreta. El cap ens va directament a Sílvia Orriols, la batlessa de Ripoll que destrossarà tots els marcadors a les pròximes eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya. En primera instància, per descomptat, ens descompon veure “llengua, costums i identitat” al costat de “privilegis, recursos i pensions”. Però tranquils, qui ha tengut l’habilitat d’ajuntar-los no ha estat Garcés (a qui, per cert han trepanat a les xarxes per aquests comentaris) sinó la mateixa Orriols. Defensar la pròpia identitat davant un estat repressor no és una posició d’extrema dreta. Fer-ho davant el darrer migrant que acaba d’arribar amb una mà davant i l’altra darrere, per descomptat que sí.

Picornell vs. Pons. De dues dones, a dos homes. Climent Picornell publicava aquesta setmana passada un interessantíssim escrit (n’hi ha cap de seu que no ho sigui?) entorn de la bomba demogràfica que ha esclatat a les Illes Balears els darrers vint anys. No aporta solucions, el mestre santjoaner, i s’allunya de manera tan prudent com abrandada d’electoralismes partidistes i de tebiors diverses. Però sí que adverteix que cal que les forces democràtiques articulin un relat (i unes accions) que encari amb valentia la qüestió demogràfica. “No podem parlar de demografia? Som racistes per això?”. Pràcticament el 50 per cent de la població de l’Arxipèlag ha nascut fora de les Balears i això “fa dificultós coordinar aquest creixement amb la dotació de serveis públics”. El procés també “té conseqüències en la configuració de la mentalitat col·lectiva”, ens alerta Picornell mentre alhora sentencia que “continuarà, perquè per evitar l’escenari d’un hivern demogràfic les Balears necessiten immigració. Si no venen immigrants, el crac és inevitable”. Pere Antoni Pons, per part seva, traslladava el debat en un article publicat a Última Hora, a la “desnacionalització” del sobiranisme d’esquerres que feia contrastar amb l’aparició de la flamant Coalició per Mallorca de Lladó i Miralles, dos Joans que de jovenel·los semblava que es movien amb comoditat dins la socialdemocràcia sobiranista i que ara, enlluernats per la indústria turística i els rèdits que en poden treure, fan de funambulistes per damunt el fil de la identitat i l’economia liberal, amb els cocodrils del racisme i la xenofòbia a punt per devorar-los a la mínima distracció. Tornant a la primera idea de la “desnacionalització de l’esquerra”, crec que és perillós avalar un relat que desvinculi sentit de país i ànsia de justícia social. No dic que ho faci el brillant campaneter, que simplement constata fets, ell. Però sí que cal una rebel·lió contra la hiperventilació nacional dretana: sí, podem voler ser i alhora voler transformar, perquè ambdós conceptes caminen en el mateix sentit: l’alliberament del jou d’Espanya i l’alliberament del jou neoliberal i capitalista.

Deia Pere Antoni Pons que si la nova Coalició Per Mallorca “evita la temptació de convertir-se en el lobby del lloguer turístic, si sap satisfer les ganes de retorn a l’ordre i la preservació del sistema públic que demana una part notable de la població sense avalar polítiques autoritàries, aleshores pot tenir camp per córrer”. I a un servidor vostre el que el preocupa és que el camp per córrer el tengui aquest nou partit, si precisament “avala polítiques autoritàries”, perquè el vot, quan es tracta de guanyar eleccions, és més llépol fins i tot que els doblers.