David Carabén: “Encara estam de dol, però Mishima és un projecte de vida”

PalmaSerà el pròxim 28 de desembre quan Mishima torni al Teatre de Lloseta, l’aturada mallorquina que ja feren l’any passat en la seva gira nadalenca. La d’enguany, però, no serà com les altres. Serà la primera després de la mort, el febrer passat, de Marc Lloret, fundador i teclista de la banda. “Continuam en estat de dol”, reconeix David Carabén, cantant i compositor que assegura que tant Marc com ell, com la resta d’integrants del grup, han entès sempre Mishima com “un projecte de vida”. I així ho han demostrat aquests 25 anys. 

Aquest Nadal serà més complicat que els altres. Però teniu clar que els concerts són una manera de retre homenatge, de celebrar la vida de Marc Lloret. Com enfocau la gira?

— Per nosaltres és difícil, sí. És el primer any que no hi és, tot i que l’anterior gira de Nadal ja va ser una mica de comiat. Encara era viu i semblava que hi hauria la possibilitat que pogués venir a algun concert, però al final no va poder ser. Ha estat un any molt difícil, però ha estat molt bonic veure la resposta de la gent. 

Al cap i a la fi, continuar als escenaris és la millor manera de mantenir també el seu llegat viu, no? 

— A veure, després d’una cosa així et planteges si encara té sentit continuar o no, però hem tingut la certesa definitiva que en Marc hauria volgut que no plegàssim. De fet, quan ell va enfrontar la malaltia, el càncer, va ser el primer que va voler cercar una solució per assegurar la continuïtat del grup. Vàrem discutir plegats qui podia ser el seu substitut mentre ell no pogués venir, i va continuar venint als concerts mentre va poder. Tots teníem clar, des de sempre, que això era un projecte de vida. 

Se suposa que Nadal són dies d’estar en família. I vosaltres, els membres del grup, ja ho deveu ser, com una família, però també hi ha seguidors vostres que després de tants d’anys us hi tenen, per membres de la seva. 

— Que duguem tants discos i tants anys de relació amb els seguidors fa que ens puguem retrobar en moltes cançons, encara que a cada gira n’hi hagi de noves. Hi ha cançons que fa 20 anys que les cantam, i nosaltres feim un tipus de música que fa que les cançons creixin amb el pas del temps. 

Que t’acompanyen a mesura que et fas gran.

— Sí. Hi ha bandes i propostes artístiques, com algunes cançons pop o les de l’estiu, que pots gaudir-les des del primer moment en tota la seva capacitat. Són cançons immediates, i jo admir i aplaudesc qui en fa. Però també n’hi ha que feim cançons que potser d'entrada no són tan cridaneres, però que si els dones una oportunitat veuràs que creixeran dins teu, que desplegaran un significat i dialogaran amb tu. Que les pots sentir un estiu, i una tardor, i quan et separes, i quan tens fills, i et continuaran dient coses noves. I jo crec que som una banda que fa aquest tipus de cançons, només així pot explicar-se que la gent vingui a veure’ns i a retrobar-se amb totes aquestes emocions després de tants anys. 

Precisament volia demanar-vos quin és el secret per mantenir-se com a grup durant 25 anys. 

— Per mi allò bàsic és això, que som un grup que entén que l’objectiu, el propòsit, és fer obra. I amb fer obra vull dir deixar llegat, de cançons i discos. Si tens clar això, veus que no hi ha res més important que passar-t’ho bé amb el que fas. Tenc amics que formen part de bandes que no s’ho passen bé, i això que són boníssims i fan cançons meravelloses. Però veus que no estan contentíssims quan van de gira o que no gaudeixen quan pugen a l’escenari. I ho aguanten tres o quatre anys, i quan hi ha una mínima tensió ja cerquen projectes en paral·lel o en solitari. En el nostre cas, si una cosa explica que continuem junts és que ens ho passam tan bé. 

M’heu fet pensar en el que em va dir una vegada Antonina Canyelles. “Si patís per escriure, no escriuria. No som tan pardala”. 

— [Riu] Bé, hi ha gent boníssima que ho passa fatal. El mateix Brian Wilson, dels Beach Boys, un geni que va trigar molts anys a adonar-se que no li agradava fer concerts. Per qüestions de caràcter ho passava fatal i va abandonar les gires i es va dedicar a compondre, fins que ho va reprendre de gran. La carrera musical té moltes facetes, no és només compondre a la teva habitació o pujar a l’escenari. I té també una part d’inestabilitat econòmica, coses com que un disc va bé i el següent no, que fa que sigui complicat dedicar-s’hi. No tothom ho pot combinar, o aguantar. Ser un gran artista no és sinònim de durar molts anys. 

A un grup com Mishima, absolutament fonamental a l’escena musical en català dels darrers 25 anys, també li afecta la inestabilitat del sector?

— I tant! Hi ha bandes que tenen reconeixement des del primer disc, i això els pot permetre planificar. I, així i tot, si el següent disc no va bé, la gira disminueix, perden la seguretat que tenien i han de pensar si continuar, si combinar-ho amb altres feines o si deixar-ho. I nosaltres hem tingut bon reconeixement artístic des del principi, però no teníem públic. 

I com es rep això?

— Bé, vàrem assumir que era una cosa a part, que tenir públic seria un regal, però que la nostra vocació era fer obra. Segurament el públic va arribar amb Set tota la vida, o més ja amb Ordre i aventura, que era ja el nostre cinquè disc. Si n’has fet cinc sense tenir reconeixement del públic, sense haver tingut la sensació que podries arribar a viure d’això… T’entrenes i decideixes o bé plegar o bé seguir pel compromís que tens amb l’obra. I nosaltres vàrem seguir. 

El David Carabén infant s’havia imaginat mai al capdavant d’una banda com Mishima?

— En absolut! De petit volia ser futbolista i moltes altres coses que no pas músic. Vaig tenir una gran vocació per ser cineasta i crític de cinema, i per treballar a la tele. Però la música era una afició que anava creixent. I molt probablement a partir de la mort del pare, que em vaig trobar component per superar-ho, em vaig adonar que allò era una cosa forta i que estava, entre cometes, condemnat. Que ho continuaria fent encara que no tingués reconeixement ni econòmic ni comercial. És d’aquí d’on sorgeix Trucar a casa, d’aquest estat d’ànim, i de veure que tenia un grup de gent per fer això que necessitava fer. 

El futur immediat de Mishima implica un nou disc?

— Tenim la idea de gravar-lo a partir de març, així que després de la gira de Nadal ens posarem a treballar-hi. L’objectiu és treure’l després de l’estiu, o ja la primavera següent. Així que ara el que feim és encreuar els dits i veure com aguantam. És una inestabilitat permanent, aquest món, però per sort el compromís més fort que tenim és amb nosaltres mateixos.