12/05/2021

El subsistema genera més sistema

2 min

Un primer aspecte a destacar de la reunió dels partits independentistes d'aquest dimecres és el reafirmament de la CUP en el seu nou rol de grup capaç no tan sols d'arribar a acords com el que va signar amb ERC, sinó també d'exercir de mediador i pacificador entre Junts i ERC, arribades les negociacions al punt de bloqueig que havien arribat. Tanmateix, això no amaga el fet que la voluntat d'evitar noves eleccions respon, per part dels tres partits independentistes, no tant a la preocupació pel bé comú com a la intuïció (més aviat la certesa) que una nova convocatòria a urnes podria acabar amb la ja mítica paciència del seu electorat, així com al temor (més aviat el pànic) que aquesta molt probable desmobilització beneficiaria en gran mesura el PSC. Sembla que ja es manegen enquestes que apunten cap aquí, i ja sabem que la política, avui, es fa a cop d'enquesta i de tuit. En tot cas, alguna cosa en aquest sentit hi deu haver quan fins i tot Pedro Sánchez s'envalentona i fica cullerada per proposar-li a ERC una entesa “d'esquerres” liderada per Salvador Illa.

Els quatre punts amb els quals els tres grups s'han donat aire per intentar-ho d'aquí al dia 26 a les deu del vespre són tan eteris que no hi ha gaire per on agafar-los. En particular, “assolir un espai per al debat de l'estratègia independentista més enllà del marc de la governabilitat” és un detritus verbal que mereix passar directament a qualsevol antologia de la retòrica buida de contingut (i lletja fins a l'ofensa) que és tant del gust dels nostres polítics. En qualsevol cas, els punts tres i quatre suggereixen, a la seva flàccida manera, allò que dèiem ahir: que la proclamació i construcció d'una República Catalana és, ara, una empresa que cap dels partits independentistes no es veu amb capacitat de dur endavant, però cap dels tres voldrà ser mai el primer a admetre-ho, per no cedir espai als altres. Aquests quatre punts semblen una forma vacil·lant de començar a dir-ho tots tres a la vegada: “acord nacional per a l'autodeterminació”, “compromís inequívoc” amb el diàleg amb l'estat espanyol, però també amb la confrontació en forma d'un “embat democràtic” contra l'estat espanyol (com es fan les dues coses a la vegada?), etc. Allà on es parla d'amnistia, es fa inevitable llegir que caldrà atendre's a allò que es pugui arrencar del govern de coalició PSOE-Unides Podem (Indults? O es tornarà a reprendre la idea de reformar el Codi Penal?) El document reflecteix la impotència d'uns polítics que s'han engavatxat amb les pròpies consignes i proclames, a la vegada que constaten que es troben entre la paret i un munt d'espases, moltes de les quals derivades de la crisi del coronavirus. L'interès que va tenir el Procés en el seu moment va ser posar en evidència les tares del sistema polític espanyol, i iniciar el camí perquè la política catalana deixés de ser un subsistema d'aquell sistema (no és un joc de paraules). Ara tot el que es fa són, precisament, contribucions al manteniment del sistema.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats