La Setmana de l’optimisme / Una llengua a protegir
La Setmana de l’optimisme
L’inici de curs literari el marca, cada vegada més, la Setmana del Llibre en Català. Com a tota fira de sector, encara que sigui oberta a tothom, interessen molt els números. Però sense la xarxa de seguretat de les xifres, el periodisme trontolla. Cada vegada més es perd la crònica i s’imposa la rutina d’omplir molt per pensar poc. Abans de començar la Setmana, es compten els metres quadrats de la fira i el nombre de mòduls que hi haurà, es divulga el rècord d’editorials presents i es publica la quantitat ingent d’actes que s’organitzaran durant deu dies. Perquè se’n diu la Setmana però la gràcia és que engloba dos caps de setmana que són, de llarg, quan hi ha més gent sense pressa per tornar a casa. Quan diumenge al vespre es tanqui el còmode recinte sobre el port, es publicaran les xifres de vendes al detall. Ho sabrem tot segons el volum de llibres, segons la recaptació, segons el percentatge d’increment agafant les dades precovid i, esclar, titularem en funció de la llista dels llibres més venuts, de la qual no cal renegar. Tots aquests números són informació d’esma, gairebé notarial, que no subratllen la importància de la Setmana d’enguany. Després d’un bon Sant Jordi, aquesta ha estat la Setmana del retrobament. Amb la il·lusió i la normalitat. He passejat pel Moll de la Fusta en diferents dies i en hores diverses i sempre hi passaven coses interessants. A cadascun dels tres escenaris, un festival constant. I, a totes hores, amb prou gent als respectius patis de butaques. A la Setmana hi he vist un optimisme recalcitrant. En plena reconstrucció del país, i fugint del terrible malson del covid, els llibres, els autors i els editors són una estructura fonamental que no s’ha de donar per descomptada. En un moment de tanta decepció política, la creació en català és un recer. Com a lectors, no ens importa tant si el 2021 es publiquen 10.000 títols en català -de nou, les xifres- sinó trobar-ne un, ni que sigui un de sol, que ens ompli tant que ens justifiqui tot l’any. Llegir per viure. Paraula de Flaubert.
Una llengua a protegir
Una cosa no treu l’altra. La Setmana del Llibre en Català evidencia que la cultura en llengua pròpia encara s’ha de protegir. Han passat prop de quaranta anys d’aquesta fira i es continua havent de muntar un esdeveniment on només pots comprar i remenar llibres i revistes en català, com si fóssim a l’any del Tejero. I és un èxit. A Madrid, aquests mateixos dies, se celebra la Feria del Libro, a seques. Si aquí no és La Setmana del Llibre i prou és perquè el català necessita -encara, torno a fer servir l’adverbi de desesperació- aquesta protecció. La Setmana és, doncs, una manera festiva de fer visible una mancança. De la mateixa manera que hi ha el Dia Internacional de la Dona o el Dia Mundial del Medi Ambient, que són dates de calendari que serveixen per apaivagar la mala consciència. Del català, també. La realitat és que un terç dels llibres que es venen a Catalunya són en català. Segons com es miri, en el país on un 52% dels ciutadans voten partits independentistes, hi ha molt camp per córrer per arribar, pel cap baix, al fifty-fifty en la venda de llibres. Però, en canvi, per poc que la tendència vagi a la baixa, la literatura en català -o les traduccions a la nostra llengua- pot esdevenir un fenomen residual. Malauradament, de tant en tant convé recordar que només als Països Catalans llegirem en català.
I de nou, una cosa no treu l’altra. Aquest ambient festiu i alegre de la Setmana, amb autors cofois i editors contents, no ens pot fer oblidar que les vendes, globalment, no són les d’abans. Quan no hi havia la competència de les plataformes de sèries a preu de saldo, quan no hi havia les addiccions a les xarxes socials, quan aquella TV3 moderna de fa vint anys era el gran prescriptor de llibres, un bestseller nostrat podia superar els 100.000 exemplars venuts. Avui, amb molta sort, s’arriba a la meitat. O la meitat de la meitat. Tot justeja. Que l’èxit d’aquests dies no ens faci pensar que tot està resolt. Que la Setmana no sigui una bombolla de sabó, acolorida i lluent, que es punxa amb l’ungla del dit petit.
