El dilema per a la formació del nou govern planteja bifurcacions que haurien de ser abordades amb la ment posada en els possibles danys col·laterals. Des d’Unidas Podemos, la negociació ha tingut com a prioritat l’entrada en el govern del PSOE, fins i tot al preu de deixar-se pel camí esquinçalls del seu programa. Evidentment és legítim voler governar, però fer-ho no hauria de suposar, en cap cas, sacrificar parts essencials del teu corpus polític.
No estranya veure el PSOE negociar amb totes les seves armes i experimentats soldats professionals de la política institucional, però sí que ho és que enmig d’un moment de reflux de la mobilització social (amb les excepcions del moviment feminista i el de defensa de les pensions), Podemos ho aposti tot a la carta d’entrar en un govern la principal missió del qual sembla ser aniquilar la formació morada.
El PSOE mai defrauda en la seva aliança amb l’statu quo econòmic i polític. Aquesta mateixa setmana, Sánchez votava a favor de Dijsselbloem com a candidat a la direcció de l’FMI; un sinistre personatge que va presidir l’Eurogrup en els seus pitjors anys d’austeritat, va fer xantatge al govern grec i va fer declaracions masclistes i xenòfobes sobre els pobles del sud d’Europa. Normal que el president en funcions estengui la mà a la dreta parlamentària demanant-li l’abstenció.
Convé no simplificar ni banalitzar aquest debat, però tampoc perdre de vista que potser el PSOE estigui cercant irresponsablement unes indesitjables noves eleccions. Per tot això, cada vegada són més les veus que proposen investir Sánchez al setembre a canvi d’un acord programàtic fort acompanyat de mobilització social. Un acord que amb seguretat no té res a veure amb el que el PSOE vol dir amb la fórmula “govern a la portuguesa”, que inclogui, entre moltes altres, mesures com derogar les dues reformes laborals; combatre amb recursos suficients totes les violències masclistes; mesures immediates contra els gasos d’efecte hivernacle; una reforma fiscal progressiva per gravar les rendes més altes, les grans empreses i bancs; el referèndum a Catalunya o derogar la llei mordassa.
L’acord d’investidura amb un programa fort és la millor manera d’evitar que Sánchez (híbrid entre Macron i Tsipras segons el símil de Manolo Garí) pugui ‘jivaritzar’ Podemos. És justament un camí diferent del dels recents acords de Balears o Aragó. En el primer, amb un Podem dòcil i sense bases mobilitzades, el PSIB ha cedit la gestió de conselleries que no suposen ni un 3% del pressupost total de la Comunitat i una vicepresidència que reina, però no governa. El Govern, per cert, acaba d’anunciar retallades. En el segon, el president aragonès Lambán ha imposat sense resistència un acord centrista en el qual la dreta regionalista del PAR ha entrat en el cogovern. Per descomptat, ximples no són, però evidentment d’esquerres tampoc.
La proposta no és, per tant, investir Sánchez gratis i passar a ser oposició sense més; cal veure si el PSOE accepta l’acord programàtic fort. En cas de no ser així, caldria valorar el vot negatiu. El govern a la portuguesa no és un xec en blanc. És la via per construir l’alternativa al social-liberalisme.
Aquest setembre vinent, les opcions possibles a triar per Unidas Podemos seran “prem autodestrucció” o “construeix l’alternativa”.
