El retorn d'un 'outsider'

1 min

Més enllà de la lògica principal, esportiva i de dinàmica del club, l’elecció de Joan Laporta com a president del Barça pot tenir a veure amb altres lògiques, potser secundàries, però d’un abast més general. Pot haver-hi una lògica política, també. Laporta era un candidat explícitament independentista. Si hagués perdut, la seva derrota s’hauria presentat com un fracàs de l’independentisme. Si ha guanyat, potser la victòria té alguna cosa a veure amb la voluntat de l’independentisme sociològic de fer-se més present en la societat civil, en un moment d’una certa perplexitat en el terreny polític. I pot haver-hi altres lògiques. Laporta ha estat sempre un outsider, una personalitat poc convencional, de qui l’establishment ha recelat. Gràcies a això va guanyar les seves primeres eleccions. Gràcies a això potser ha guanyat també aquestes. Una certa revolta contra l’establishment. Finalment, Laporta és algú a qui s’havia donat per amortitzat, condemnat al passat. I se l’ha rescatat de la història, potser enyorant uns èxits anteriors, però també unes formes de lideratge que s’havien esllanguit. Si realment Laporta era el passat, la seva victòria seria un triomf d’aquest passat que allò que ha vingut després ha convertit en enyorable.