Les fronteres d'Espanya: allò que el rei diu que no és negociable

Sembla que el rei Felip VI, durant la seva visita a Ceuta després de la crisi de la immigració, ha dit literalment que “la sobirania i la integritat territorial del nostre país no són negociables: són indiscutibles”. 

No crec que com a cap d’estat li sigui pertinent fer aquesta mena de declaracions clarament polítiques, o potser és que ni s’adona del que diu o del que llegeix i li escriuen i es veu amb l’obligació de recitar. O segurament creu que la simple defensa del que diu la Constitució no és fer política, quan resulta que la Constitució es reforma cada vegada que cal o és necessari: així l’any 92, per permetre el vot dels europeus a les municipals; el 2011, per limitar el dèficit i deute públic; o l’any 2024, quan es va voler que el text ‘sagrat’ fos modificat perquè, fill de l’època en què va ser redactat, parlava de ‘disminuïts físics’ i ara en volem dir ‘persones amb discapacitat’. Fins i tot aquest any 2026 s’ha retocat i ningú no n’ha volgut dir gran cosa; per permetre que Formentera tingui un senador propi han hagut de canviar l’article 69.3. 

Vull dir que quan cal sí que es fan reformes del text sagrat, i allò que és intocable esdevé simplement fruit del pacte per arribar on interessi als amos del país. I tot és resultat de la història, que si busquem és molt clara: Ceuta, per exemple, era portuguesa, perquè al segle XV el rei d’allà la va usurpar als musulmans. Quan un segle després, el rei d’Espanya esdevé també rei de Portugal, Ceuta passa a ser espanyola, fet que no canvia quan Portugal recupera la independència l’any 1640. El rei Felip IV es veu que no és com el rei Felip VI: sabia que les fronteres es mouen segons convingui. I Melilla? Doncs els espanyols se la fan seva a punta d’espasa l’any 1497, poc després de la ‘conquesta’ de Granada. ¿I no seria lògic que, amb la descolonització d’Àfrica que s’ha viscut al segle XX, ambdues ciutats tornessin a ser ara marroquines? Però com que van ser ocupades i usurpades abans dels temps colonial, l’ONU no les considera territoris pendents de descolonització. Són colònies d’abans dels temps colonials, talment podria ser considerada Catalunya. I qui ha de decidir què fer-ne, d’aquests territoris? El conjunt dels espanyols? Els marroquins? Els habitants de les ciutats en disputa? 

No cal dir que és fàcilment conjecturable què es decidiria en cas de ser votada, a qualsevol nivell, aquesta qüestió. Digui el que digui el monarca, els llibres d’Història no enganyen: Espanya perd territoris des de fa segles, s’encongeix a mesura que passen els anys; més de trenta estats ara independents són fruit de la desfeta espanyola d’aquesta suposada integritat intocable: de Filipines a Haití, de Bèlgica a Malta, de l’Equador al Marroc, etc. Si una cosa hi ha hagut negociable en la història d’Espanya són les fronteres o la integritat del que, en cada època, sigui considerat ‘el nostre país’. L'única cosa que Espanya no ha negociat mai és el dret a declarar innegociable allò que acabarà negociant.