El relat del futur

Tanco el llibret que conté l'assaig Es mengen els gats (Arallibres, 2026), en el qual Míriam Cano explica, en una prosa accessible i lúcida, de quina manera el 'relat' ha esdevingut un concepte clau en la comunicació política; i avisa que les narratives mítiques o hiperbòliques de la ultradreta –basades en percepcions, en comptes de fets/veritats–, tenen gran abast perquè, avui, “els missatges han de despertar un reflex emocional immediat”. D'entrada, sembla que això desplaça la poesia com a artefacte polític a una posició de desavantatge: l'acció de llegir o escoltar poemes demana temps i per copsar-ne la veritat cal una atenció compromesa dels sentits i l'intel·lecte. Després prenc consciència que, per més que insistim a reclamar-les com a recursos literaris, endemés d'utilitzar-se en propaganda política, les eines lingüístiques que hem assenyalat també les empra a dojo la publicitat comercial (un instrument del poder capitalista). A la fi, m'apunto una altra observació de l'autora: “Imaginar un futur sense por també és un acte de fe en la paraula”. Insistim-hi.

Per exemple, els últims tres mesos he treballat amb la cantautora Lídia Pujol per a aconseguir una versió del People have the power (compost el 1988 per la nord-americana Patti Smith) que estimuli la imaginació d'un relat constructiu i col·lectiu del futur, bo i cantant. “El futur democràtic exigeix responsabilitat, creativitat i empatia” i, tal i com na Míriam proposa a l'assaig, tenir cura del llenguatge. L'any 2026 i als Països Catalans, les paraules 'poder', 'poble', 'junts' i l'expressió 'el govern de la gent', entre altres traduccions directes del poema original, no representen els conceptes ni remeten a les idees de Patti Smith i els seus potencials oïdors. De fet, la composició de Smith reprenia el Power to the people de John Lennon (1971), reordenant la sintaxi de la reclamació i donant-li forma de constatació: tipa de reivindicar el poder per al poble, feia que el poble l'assumís. És a partir d'aquesta observació atenta del llenguatge que, en una negociació preciosa, estimulant i ben aferrissada, hem decidit que el vers que constitueix l'himne en català, al segle XXI, canti que: “L'amor és el que mana”. Si això ho hagués corejat la padrina del punk aleshores (‘Lo-ove has the power!’), no hauria mogut res perquè, dècades abans, eixams de hippies amb túniques havien reciclat la idea de l'Amor com una eina de coneixement que portaria a la pau universal.

A la manipulació del llenguatge de part dels partits polítics s'hi suma la manipulació de la imatge: amb unes estratègies de comunicació que han esdevingut espectacle, ni tan sols els looks són de fiar. També hi ha una poesia mediàtica, de cartó pedra, per fer maco. Tanmateix, quan el passat 10 d'octubre, a la presentació de l'antologia Veu de poeta, d'Antoni Gost, Curro, els rapsodes que li retíem homenatge ens vam posar un mocador de paisley al coll (com usa el poeta), representàvem una veritat –una poesia que són fets, no propaganda. Ho expressa beníssim Lluís Maicas al pròleg del llibre: la poesia d'en Curro “és ell mateix mudat de paraules, com si les paraules fossin diumenges”. Una obra escrita amb mocador de batalla estil anys setanta (com una marca de bàndol, en una guerra que s'ha anat tornant invisible), però sense els “uniformes mentals” contra els quals alerta na Míriam. La del poeta pobler és “una proposta que busca batzegar l'instint, no pas el seny”, diu Maicas. Precisament, Antoni Gost és un dels poetes que conec amb més fe en la paraula: el seu enderiament a donar espai i fer conviure veus divergents, rumiadores i/o joves va moure'l a crear l'Aula Poètica a la Fundació ACA l'any 1996, i després el projecte ‘Solstici d'estiu’ o el festival Crestatx poètic.

La càpsula de Míriam Cano acaba parlant de la nostàlgia com a artifici propi del relat polític modern i postmodern de la ultradreta; i ens recorda que el passat ha de servir per aprendre'n, i no pas com a fita en un retorn que adjectiven com a 'segur'. Per això, la poesia de veritat és política just perquè no és un pamflet: treballa amb la imaginació i la memòria, i aterra la llengua al present per tal que s'activin altres significats. Quan Antoni Gost escriu, en un dels seus grans èxits, que “si destapes una capsa de colors Alpino / i ensumes profundament / sentiràs l'olor de la infància”, convoca a un mantra que relliga present i experiència anterior per invocar l'esdevenidor. És una bona metàfora, que no cau en la falsificació del record: els fets són que una capsa de colors conté l'aroma de tantes possibilitats com tons i combinacions gosem provar, efluvis de creativitat, la flaire dels arbres que foren –i el rastre d'un futur que vingui de gust viure.