El que tenen les il·lusions és que poden omplir-se d’allò que cadascú tria, i el Procés va ser una il·lusió per a molts ciutadans que van dipositar en la independència tots els somnis que es poden resumir en “un país millor”. Ja m’entenen: un país on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Traduït políticament amb el permís del poeta, un país on la justícia no prengui decisions que corresponen als representants electes democràticament, on no s’hagi de demanar disculpes per parlar català o on l’ignorant no ho interpreti com un gest de descortesia. Un país on els recursos econòmics es puguin gestionar de manera eficient des de la proximitat i els serveis públics justifiquin els impostos que paguem. Un país on el bon govern sigui el nord, i retre comptes, el camí natural i obligat de tots aquells que es dediquen a la gestió de la cosa pública.
El Procés va representar per a una part de l’opinió pública una oportunitat majúscula de regeneració política i social. El 2017 el Procés es va acabar, però la mirada regeneracionista sobre el país hauria d’estar més viva que mai per a tots els que aspirin a seduir la majoria de la població a les urnes, i per als ciutadans que no han dimitit de l’objectiu de tenir un país que miri al món i al futur.
Catalunya no és un país tocat per la mà divina i entre nosaltres hi ha el mateix nombre d’actituds corruptes i oportunistes que a la mitjana dels països del voltant. El que cal preguntar-se és si exercim la mateixa llibertat i la mateixa transparència i si exigim el mateix nivell de responsabilitat, de retre comptes, que els països que admirem.
La fi de l'oasi
Si l’oasi va ser possible durant tants anys va ser perquè molts van participar de l’statu quo. Massa polítics van entrar en el joc sense plantejar-se les regles i massa periodistes van fer el joc als polítics i als empresaris que les van acceptar com el que era natural.
La carta de la deixa va ser el final del miratge per a molts. El president que havia impulsat la reconstrucció nacional i té mèrits històrics innegables, és la mateixa persona al voltant de la qual es va construir un sistema d’enriquiment familiar basat en la confusió entre el que és públic i el que és privat.
Després de la caiguda del pujolisme i de la fi del Procés, la política catalana ha de recomençar en molts aspectes i, per tant, a més d’innombrables crisis, té el mateix nombre d’oportunitats. El gruix dels sobiranistes, els que no són únicament identitaris sinó també regeneracionistes, tenen l’oportunitat i l’obligació del bon govern. L’opinió pública és avui molt més exigent en el seu judici.
El primer pas per al bon govern és el respecte als diners públics, i una mostra de la feinada que queda per fer és el resultat de la investigació de Núria Orriols, que amb la secció de Política de l’ARA ha estat nou mesos litigant amb els òrgans de transparència del Parlament abans de poder publicar l’existència d’un permís per edat que ha permès a 62 persones cobrar sense treballar un màxim de cinc anys des de l’any 2008. L’abril del 2021 el Parlament destinava 1,7 milions anuals a la retribució per aquest concepte de 21 funcionaris que ja no hi treballen, i 12 més estan esperant que el permís que tenen concedit s’executi.
La informació finalment obtinguda, la cronologia de les peticions formulades per la periodista a l’abril i la reforma interna impulsada per la presidenta Borràs, que s’aprova el desembre del 2021, demostren que tots els presidents de la cambra sabien que existia aquest règim especial, que els partits coneixien el règim extraordinari del funcionariat del Parlament i que els mecanismes de transparència són fràgils i permeten dilatar i donar informació de manera parcial i insuficient quan els periodistes en demanen. La bona notícia és que la tenacitat i la valentia tenen premi, perquè l’opinió pública és més sensible que mai al que interpreta com un abús del diner públic.
La cohesió
Així com l’abús de poder o el mal ús del diner públic debiliten la credibilitat dels polítics, a Catalunya no hi ha res que cohesioni més que les actuacions de la justícia espanyola. Posar quotes al castellà a l’escola quan les dades diuen que l’ús social del català retrocedeix, que els nostres joves acaben l’escolarització amb un nivell de coneixement del castellà similar al de la resta de l’Estat i que la immersió, en realitat, no es compleix, és una manera d’enverinar la societat.
Del “Puix parla català, Déu li’n do glòria” del frare caputxí Ciril Bofill al “Puix parla català, vejam què diu” de Fuster hi ha un món de matisos i racionalitat. Exigim als nostres polítics que pactin la sortida a aquesta nova crisi preservant l’escola en català i garantint el coneixement de l’anglès i del castellà. Ni la llengua ni, encara menys, l’escola es poden convertir en una trinxera, i la negociació política ha de servir per a un nou pacte molt majoritari per la llengua que cohesioni i no enverini la societat.
