Per què el PSC no ha guanyat les eleccions?

En un vell acudit del Perich, un petit mapa d’Espanya se superposa a la capital, Madrid. La imatge val més que mil paraules: creure’s que Espanya és Madrid, la confusió de la part amb el tot, la incapacitat del centre de veure el conjunt del país, és el que explica la desafecció amb què l’Estat és vist des de Catalunya. Però, i si ho miràvem a l’inrevés? És així com s’entén l’afirmació recent de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, quan, fent seu l’acudit del Perich, però capgirant-ne el sentit, diu que “Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid, si no és Espanya?” Fa uns anys, en una entrevista que li vaig fer per a L’Avenç, el constitucionalista sevillà Pérez Royo, des d’una visió que no té res a veure amb la de la presidenta madrilenya, subratllava la contribució decisiva d’Andalusia a la configuració de l’estat autonòmic tal com el coneixem i em deia que “Andalusia és Espanya. Sense Andalusia, Espanya no existiria com a unitat política. Si Andalusia fos Catalunya, Castella no hauria pogut mantenir unit l'estat espanyol. Espanya existeix perquè, políticament parlant, Andalusia és Castella”.

A Catalunya, l’afirmació “Catalunya és Espanya” només es pot entendre des de la voluntat de pertinença política a la nació espanyola, però és més difícil de sostenir des del punt de vista amb què ho dibuixava el Perich: fa cent trenta anys que el catalanisme polític posa en qüestió el model centralista, la configuració radial i el monolingüisme cultural de l'estat espanyol, tot impedint la identificació plena de Catalunya amb Espanya que, en canvi, Madrid o Andalusia poden pretendre. 

Tot plegat ve a tomb de les eleccions del 14 de febrer. Recordem-ne el context. Les eleccions, que es convoquen per la incapacitat de la presidència de Torra d’anar gaire més enllà de la gestualitat improductiva, són vistes des de Madrid com l’ocasió idònia d’aconseguir “girar full” a Catalunya: el Procés ha fracassat, i cal tornar a la normalitat anterior (d’aquí el lema de la campanya d’Illa). Al capdavall, això és el que s’havia pretès al País Basc després de tombar el pla Ibarretxe, quan el socialista López, amb els vots del PP i UPyD i prèvia il·legalització judicial de les llistes de l’esquerra abertzale, esdevé el 2009 el primer (i efímer) lehendakari “no-nacionalista”. L’aposta d’Illa no és gaire diferent: no es tracta de buscar una solució al conflicte català diferent de la dels independentistes, sinó de negar el conflicte mateix, oblidant la mobilització popular i democràtica que s’havia produït en el decenni anterior, la més important a Europa, i reduint la qüestió a un “problema de convivència” a l’interior de la societat catalana (com ha afirmat reiteradament el president Sánchez). No, el que caldria ara, per part dels independentistes, seria deixar d’escampar “l’odi” (Illa) i “demanar perdó” (tal com sosté el diputat Pedret), en una interessada equiparació del moviment independentista català amb el terrorisme basc i amb la xenofòbia. 

Però el 14-F Illa no va “guanyar” les eleccions, de la mateixa manera que no ho va fer Arrimadas el 2017: pots ser el primer partit en vots, però si no pots aconseguir tenir una majoria parlamentària, no has guanyat. La resiliència del bloc independentista s’explica, en primer terme, per la persistència de la repressió, d’una voluntat “d’escapçar” el moviment independentista (Sáenz de Santamaría) que Sánchez encara no ha fet res per corregir. Però s’explica també, en darrer terme, perquè Catalunya segueix sense poder afirmar, amb la mateixa claredat que Madrid o Sevilla, que és Espanya. La incògnita ara és si el govern de Sánchez-Iglesias està disposat a fer passes significatives en aquestes dues direccions: és a dir, per aturar la repressió i alliberar els presos, i, més a llarg termini, per corregir un model d’estat que s’identifica, cada cop més, exclusivament amb Madrid. 

En l’intent de presentar els bons resultats electorals del PSC (bons per al partit i molt bons per a Catalunya, on el Partit del Socialistes és indispensable per a qualsevol solució de futur viable) com una reedició dels resultats de Maragall l’any 1999, quan va guanyar en vots populars però no en escons, s’oblida que Maragall va guanyar aleshores per la seva comprensió i voluntat de resolució de la qüestió catalana, que va intentar amb l’Estatut del 2006. Ara per ara, i si res no canvia, qualsevol intent d’equiparació d’Illa amb Maragall sembla, doncs, fora de lloc.

Josep Maria Muñoz és director de 'L'Avenç'