Prohibir no acabarà amb la prostitució
Ha tornat amb força, com ha recollit el diari ARA en les seves pàgines, el debat sobre la regulació o la prohibició de la prostitució, dues opcions a les quals se’n pot sumar naturalment una tercera: no fer res, això és, mantenir-la en l’alegalitat, en l’ambigüitat i indefinició en què ara es troba a Catalunya i Espanya.
Entre els grups d’arguments més explotats des de les posicions prohibicionistes n’hi ha dos que, tot i que cal admetre que efectistes, tenen al meu entendre escassa solidesa, per molta convicció que s’hi vulgui posar.
El primer parteix de la creença que prohibir-ho és sempre el millor que es pot fer davant d'allò que no ens agrada o que considerem que és un mal. Ve a ser com quan la canalla es tapa els ulls amb les mans refiant-se que així el que els fa por desapareixerà. Però deixar de veure el que tenim al davant no fa que desaparegui, de la mateixa manera que la prostitució no s’evapora màgicament només perquè algú la prohibeixi. Se sol citar en aquest context l’opció abolicionista sueca, que el que ha fet ha estat incrementar el problema en altres països pròxims.
El segon d’aquests abordatges està tenyit de paternalisme (o maternalisme). És quan s’afirma rotundament que cap dona no vol o que a cap dona no li convé prestar serveis sexuals. Perquè, s’afegeix, no és digne, és embrutidor i la converteix en un objecte o una mercaderia. Aquests arguments, com és evident, estan amarats de doctrina sobre el que està bé o està malament que algú (també hi ha homes i transsexuals que es prostitueixen) faci amb el seu cos. El problema aquí és que es pretén establir com a normativa una moral particular (la de qui argumenta a favor de la prohibició). O, dit més clarament, imposar la pròpia moral tot menyspreant el parer que pugui tenir la persona concernida, en aquest cas, la prostituta. Se li dicta el que li convé i se li nega la llibertat sobre el seu cos. ¿No havíem quedat que el cos és el feu personal, intransferible, de tot ésser humà? Si creiem el contrari, aleshores, ¿per què no -i disculpin l’exemple- castiguem la persona que intenta el suïcidi?
Des del meu punt de vista, tan sols que una minoria de dones, o fins i tot una sola dona, triï lliurement prostituir-se, ho ha de poder fer. L’estat no té legitimitat per impedir-ho, per prohibir-l'hi, per envair i atemptar contra la seva llibertat individual.
Com l’amable lector ja deu haver endevinat, soc partidari de la regulació. No estic a favor de la prohibició ni tampoc de continuar plegats de braços. Cal que les nostres autoritats actuïn amb eficàcia davant un problema que és greu, que ha esdevingut gegant i que té com a víctimes milers i milers de dones al nostre país. Un problema que és enormement complex i que, justament per això, no es pot abordar amb fórmules rotundament senzilles, verbigràcia, la prohibició.
Quan oferta i demanda tenen incentius prou intensos per arriscar-se, per desafiar les lleis i l’autoritat, resulta impossible acabar amb el fenomen en qüestió. No solament això, sinó que aleshores apareixen efectes que agreugen, a vegades moltíssim, el problema.
D’exemples que la prohibició no funciona en certes situacions n’hi ha a cabassos. Citem-ne un de clàssic. El 1920, mercès a la divuitena esmena constitucional, es prohibeix la fabricació, venda i transport de licors als Estats Units. Aquella mesura no aconsegueix resoldre la situació, sinó que gràcies a ella prosperen Al Capone i gent com ell. Durant els anys de la prohibició -l’esmena va haver de ser finalment derogada- es va produir una onada de violència criminal sense precedents. Un altre exemple podria ser l’estraperlo de després de la Guerra Civil, quan es va estendre un mercat negre d’aliments bàsics que la dictadura, malgrat la seva duresa i control sobre la població, no va poder aturar.
Regular la prostitució significa treure-la dels marges, de l’angle ombrívol, curull d’injustícia i perillós en què es troba. I, sobretot, atorgar drets i deures a les prostitutes. Apoderar-les. Legislar aquesta activitat ha de passar per oferir eines a aquelles dones que desitgin un futur diferent i acompanyar les altres per tal que creïn les seves pròpies empreses o esdevinguin treballadores autònomes. Aquest és un factor clau per acabar amb el negoci dels proxenetes, sigui de la mida i la tipologia que sigui. És imprescindible que la norma propiciï (o, millor, obligui) que les empreses de serveis sexuals siguin propietat de les treballadores, organitzades cooperativament o a través d’una altra fórmula.
Pot ben succeir que, a desgrat d’això, no desapareguin totes les bandes mafioses que obliguen les dones a prostituir-se. La regularització, en establir una diferència nítida entre la prostitució legal i la il·legal, facilitarà notablement la tasca de la policia i els jutges, i els ha de permetre millors resultats que no pas ara en la persecució dels delinqüents que esclavitzen dones.
