30/05/2021

El problema va ser el judici

2 min

Les reaccions del nacionalisme espanyol als indults dels pesos polítics i els condemnats per l’1-O són de dos tipus, emotives i de naturalesa suposadament jurídica i/o política. Les primeres són l’especialitat d’allò que ara es coneix com a triple dreta: ara hi tornen amb la reedició de la campanya “écheme una firmita contra los catalanes ”, cosa que demostra que, just a l’inrevés del que solen vociferar, són ells els que cerquen la fractura social, el malestar i, si és possible (n’estan ansiosos), la crispació i la violència. El PP fa molts d’anys que es comporta com un partit irresponsable i incendiari d’ascendència franquista, que es troba més en avantatge com més aconsegueix embrutir la convivència i dificultar la cohesió social. Les proclames emotives apel·len a la irracionalitat, i per això mateix són extremadament perilloses. Al PP, i als seus fills putatius de Vox i Ciutadans, en són ben conscients, d’aquest perill, però jugar amb el foc, abocar-hi benzina, punyir el vesper, són senyes d’identitat seves. Fa anys que sospiren perquè es cometi algun acte de violència des de l’esquerra o des de l’independentisme.

Les apel·lacions polítiques (la defensa de la unitat territorial) es podrien comprendre si no anessin acompanyades de la coneguda cridòria insultant, ensordidora i insofrible. Pel que fa als arguments pretesament jurídics (que parteixen de dos pressupòsits, a saber: és imprescindible respectar la llei en un estat de dret, i els responsables del referèndum van cometre crims i delictes horribles), no tenen validesa perquè la major falta de respecte contra l’estat de dret va ser, precisament, tot el procés judicial contra els presos polítics, i en particular la instrucció dels casos i el judici al Tribunal Suprem. En aquell judici s’hi van produir irregularitats i distorsions òbvies, que van poder constatar (i no precisament “con sumo agrado ”) tots els observadors neutrals: per exemple, una quantitat insòlita de falsos testimonis (des d’agents de policia i altres funcionaris fins a polítics amb responsabilitats de govern del màxim nivell, com Rajoy, Sáenz de Santamaría i tots el càrrecs del govern d’Espanya que hi van desfilar), les expressions de parcialitat manifesta per part dels representants de la Fiscalia, els obstacles per exercir la defensa, les obstruccions als observadors internacionals, etc. L’afany de revenja era tan descarat que es feia impossible de dissimular.

Aquest judici irremeiablement abocat a la supervisió (i el previsible retret) del Tribunal Europeu de Drets Humans, aquest judici que no és exagerat qualificar de farsa, és el que ara es vol presentar com a garantia que els presos polítics van veure respectats tots els seus drets i que la sentència va ser el fruit assaonat d’un procés modèlic (“los jueces se quemaron las cejas ”, resumia a La Sexta l’inefable president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, exercint d’oracle i veu sàvia de la democràcia made in Spain ). Molts encara pensen també que no val la pena revocar els judicis sumaríssims del franquisme.

Sebastià Alzamora és escriptor.

stats