OBSERVATORI
Opinió 10/01/2021

Pons, Santi Pons

2 min
Santi Pons.

PeriodistaTeatre Mar i Terra.- Quan vaig acabar de veure Escalar un gegant, la darrera entrega de la segona semifinal del Torneig de Dramatúrgia, que organitza Produccions de Ferro, vaig recordar una frase que havia sentit a José Sacristán: "A Espanya tenim actors regular bons, molt bons i Fernando Fernán Gómez". Manllevant-li la sentència, jo diria que aquí tenim actors bons, molt bons i Santi Pons. La lectura que va fer de la peça que signa Bernat Molina, extraordinària, senzillament extraordinària, ens va deixar poc menys que bocabadats i els ulls vermellosos i humits, amb tanta humanitat que brollava de cada frase, de cada mirada, de cada silenci, perquè és en els silencis on es mastega la vida, on es reflecteix tot l'afecte, tendresa i passió que es professen ambdós protagonistes. Dos personatges que viuen un moment únic i que van mutant gairebé imperceptiblement, fins al fus en negre maleït. Maleït, perquè ja ha acabat el que per a nosaltres serà també un moment únic, irrepetible, perquè divendres vinent ja no serà el mateix. En diuen la màgia del teatre, que en alguns casos és maledicció. La rèplica a Santi Pons la va donar Sebastià Adrover, que no va abaixar el nivell ni la intensitat un sol moment. El pare de la criatura, Bernat Molina, va tornar a fer una exhibició de talent argumental, de domini del llenguatge teatral i de precisió en els tempos.

Vist així, podria semblar que ho té fàcil per guanyar aquesta setena edició del Torneig, però no. La versàtil i proteica Clara Ingold amb La darrera opció n'hi donarà poques, perquè la peça que tan magníficament interpretaren en la primera jornada Toni Amengual i Maria Pascual és potser més graciosa en el plantejament, però no menys intensa, i en sorgeixen tot un seguit de trets molt universals que dibuixen a la perfecció el tarannà de la condició humana, de com som, de com voldríem ser, de com voldríem que pensassin que som, de l'amistat, l'amor, les relacions i les seves metamorfosis… Una altra cascada de clarividència teatral que convertirà la darrera funció en el combat del segle.

Un dels actors que intervenen en el Torneig de Dramatúrgia.

Quina final que ens espera! Potser la millor de totes. Conduïda per una gran diva, que ofereix tantes floretes com bastonades. Ningú no se n'allibera, ni autors, ni actors ni "dramatúrgigues". Josep Orfila en estat pur. Sexi, groller, ocorrent, mordaç, càustic, simpàtic i moltes coses més.

stats