El poble i els amics morts
Les ciutats, els pobles, són la seva gent. El sènior Josep Melià em confessà un dia que no sentia cap atracció per un determinat poble mallorquí perquè no hi tenia amics. Em vaig adonar aleshores que jo també estimava més els pobles on tenia amics (sense dejectar pobles o ciutats imaginaris). Els efectes d’aquests moviments afectuosos es manifesten de maneres distintes, sovint paradoxals. En una visita a Leningrad em vaig adonar de sobte que hi tenia alguns amics, el sol record dels quals em feien sentir més a casa meva. Sobretot, Xostakóvitx! (Ah, i Vladimir Nabókov.) Eren amistats fetes d’absència i de llunyania insalvables, però que durant aquella estada a la ciutat s’adheriren a alguna fibra del meu enteniment. I sí, des d’aleshores m’han dolgut més les noves transformacions del que fou, entre altres, Sant Petersburg i Leningrad. Ara és un topònim que, en sentir-lo pronunciat sigui on sigui, m’atur un instant i par bé l’orella per entendre què se’n diu i si cal o no mirar el diari.
La manera com aquesta relació amb una ciutat o un poble condicionada per l’amistat –naturalment, tant o més per les amigues– canvia radicalment quan l’amic/aqüeducte es mor. D’aquest tema tan melancòlic, etc. en solem saber més els vells que els joves, perquè la vida és també la quartilla on s’apunten els morts. No sé si ja he contat que, en morir-se el meu amic de l’ànima, Vicent Calbet, el gran pintor eivissenc, després de l’enterrament se’m va acostar en Toni Roca, poeta, periodista, viatger..., per oferir-se’m a contribuir a mantenir el meu llaç amb Eivissa. Em va emocionar molt, segurament perquè no esperava que ningú endevinàs en aquell moment que ja començava a témer que el trencament afeblís els meus afectes eivissencs. Alguns anys després es va morir Marià Villangómez. A Ciutadella, aquesta setmana, Joan F. López Casasnovas.
Acaba de morir Núria Feliu. No sé si aquest viatge afectarà d’alguna manera la meva relació amb Barcelona o amb alguns llocs de la ciutat. Però sí sé que la seva mort afectarà el meu món, perquè la Núria era aquesta persona de generositat inavaluable que, al llarg de la vida, he anat trobant aquí i allà, molt sovint de manera inesperada, de forma que la conversa o la copa eren, com va dir Jaime Gil de Biedma, com un dia de festa entre setmana.
Guillem Frontera és escriptor
