30/12/2021

No és prioritari

2 min

Impressionat per la insinuació de Pere Aragonès, segons la qual, en cas que la taula de diàleg no avancés, el Govern independentista de Catalunya hauria de pensar en vies “alternatives” per exercir el dret a l'autodeterminació, Pedro Sánchez va contestar tot d'una que la taula de diàleg entre Catalunya i Espanya ara (tampoc) no és prioritària. Li va faltar afegir que no ho ha estat ni ho serà mai, i que a la Moncloa i al consell de ministres mai els faltarà algun tema que els sembli molt més urgent i peremptori que la taula de diàleg de marres. Més que més en un any preelectoral: hem arribat al punt poc virtuós que tots els dies d'una legislatura són preelectorals, però aquest 2022 ho serà, a més, de debò. Aragonès ha contrareplicat a Sánchez que s'ho repensi una mica, això, però no sembla que hagi de succeir. 

A Pedro Sánchez i al PSOE els sembla més urgent gestionar el final de la pandèmia (precisament per poder presentar-se a les eleccions com els artífexs de la victòria contra el virus) i treure tot el rèdit possible de la reforma laboral que acaben d'aprovar (i disputar-lo, per tant, a Yolanda Díaz, que deixarà de ser ministra i vicepresidenta per convertir-se en rival electoral temuda): una reforma que, diguin el que diguin PP i Vox (o precisament perquè ho diuen PP i Vox), ha estat duta endavant amb bon criteri, i representa clarament un èxit polític. Per fer aquestes dues coses, Sánchez i el PSOE compten amb uns pressupostos també acabats d'aprovar, que pràcticament garanteixen la possibilitat d'esgotar la legislatura i no haver de celebrar les eleccions generals fins a maig de 2023 (tot i que abans caldrà anar a les urnes a Castella i Lleó i, quasi segur, a Andalusia, on el PP vol forçar eleccions perquè pensa que pot guanyar-les, i de passada acabar d'eliminar Ciutadans del mapa i treure una mica d'avantatge respecte de Vox). En fi, aquest és el panorama, i efectivament, des de Madrid (on regna Isabel la Catòlica, dita també Ayuso, un altre maldecap més urgent que el conflicte entre Catalunya i Espanya), la taula de diàleg es veu com un record llunyà.

Els pressupostos de l'Estat s'han aprovat amb el vot d'ERC, certament, i si algú es pensava que, a canvi d'això, hi hauria ni que fos una escenificació de diàleg, s'equivocava. L'independentisme ha anat gastant cartutxos i ara ja no li val ni el diàleg ni el no diàleg: s'ha quedat tot sol amb el ressentiment entre les seves diferents faccions, o famílies, o sectors, o com se n'hagi de dir. El resultat final del Procés és haver generat en el nacionalisme espanyol l'eufòria del vencedor (a pesar de la mala imatge internacional que s'ha tornat a guanyar, sobretot per l'al·lucinant autarquia de la seva cúpula judicial), mentre que l'independentisme s'ha capficat en la rancúnia i l'agrura del derrotat, que afecta fins i tot qüestions com el futur de la llengua. Això també haurà d'arribar a quedar enrere. No serà segurament encara dins el 2022, i encara menys si es persisteix en els missatges que furguen en la fantasia morbosa de la pròpia desaparició.

stats