No tenim ajuts per culpa dels corruptes

És una evidència que no ens hem de cansar de repetir: si les activitats econòmiques més perjudicades per la crisi del coronavirus no reben ajuts directes, o en reben pocs i insuficients, és a causa de la corrupció. Espanya no és un país pobre, com de vegades se sent o es llegeix: és un país corrupte, que és una cosa molt diferent. La manca de recursos per fer front a temps de catàstrofe com els actuals s'ha d'atribuir sobretot a la incansable feina duta a terme durant dècades per corruptes i corruptors, els que es deixen subornar i els que fan els suborns per obtenir alguna cosa a canvi. Els països europeus on existeixen ajuts directes als sectors més damnificats són països en què la corrupció és considerada com el que és: una de les pitjors formes de delinqüència, perquè és un robatori que es comet com a abús de poder i perquè deixa la societat sense uns doblers que necessita per fer front a les seves necessitats, que no són abstractes, sinó necessitats ben concretes de persones ben concretes.

Dit això, l'actual govern d'Espanya segueix la línia de maltractar les Balears, tant per la via fiscal com per la d'inversions, que han seguit tots els governs d'Espanya anteriors. Ara el maltractament es fa més evident perquè la situació és desesperada. Els pressupostos generals de l'Estat dediquen la quantitat de zero euros al Règim Especial de les Balears o REB, és a dir, que continua sense haver-hi cap REB, ni tan sols en versió minvada. Pel que fa a les mesures contra la pandèmia, no tan sols no rebem cap ajut de l'Estat (pel motiu explicat més amunt), sinó que, per no rebre, ni tan sols rebem les vacunes que ens corresponen. Hi ha el problema de la Unió Europea amb les farmacèutiques, evidentment, però s'hi afegeix el de l'incompliment sistemàtic, per part de l'estat espanyol, dels seus compromisos amb les Balears. Fins i tot quan és la comunitat més perjudicada, i amb diferència, per la crisi del coronavirus, i està a punt d'entrar en una situació d'emergència econòmica. O ja hi ha entrat, però és previsible que encara es noti més d'aquí a un temps. Però ni tan sols així el govern d'Espanya considera prioritari ajudar les Balears. Als espanyolistes de Balears se'ls ha de valorar el seu acte de fe: això seu és devoció sense rebre literalment res a canvi. Bé, sí: una absoluta falta de respecte que es tradueix en la falta d'uns recursos que són nostres, perquè els hem pagat amb escreix. Si encara així se senten tan feliços de ser espanyols, enhorabona i al·leluia.

Davant d'aquesta situació es poden intentar dues coses: pressionar (la iniciativa d’El Pi de dur els pressupostos generals de l'Estat al Tribunal Constitucional, pel seu incompliment amb Balears) o negociar (el viatge de la presidenta Armengol a Madrid per mirar de dur-ne recursos i compromisos). Les dues opcions són lícites i necessàries. En principi té raó la delegada del govern, Aina Calvo, quan afirma que els afers polítics no s'haurien de judicialitzar, però davant d'un maltractament flagrant i sagnant, anar a les altes instàncies judicials és una possibilitat a tenir en compte. Per altra banda, és obvi que tant Calvo com Armengol parlarien i actuarien diferent si a Madrid hi governàs el PP, o la triple extrema dreta que governa a Madrid i Andalusia. Veurem aviat si es concreten els compromisos obtinguts per Armengol de les seves entrevistes amb la vicepresidenta econòmica Calviño i la ministra d'Exteriors González Laya. Però la idea de denunciar els incompliments de l'Estat davant dels seus propis tribunals està per explorar i és, per això mateix, interessant. El centredreta i el centreesquerra d'obediència no madrilenya necessiten (com sempre, però més que mai) trobar el camí per créixer, enfortir-se i ser alternativa.

Sebastià Alzamora és escriptor