De la nació sentimental: i si no la vam encertar?
Damià Pons és una de les figures més interessants del mallorquinisme polític. Professor, filòleg, escriptor i exconseller de cultura, és l’autor de la teoria de la nació sentimental. Segons aquesta teoria, la nostra terra seria un país Imax, en 3D. Així hi hauria una nació cultural, que són els Països Catalans. Una nació política, les Illes Balears (que són el projecte a construir en oposició a l’Estat centralista). I una nació primària, afectiva, sentimental, que és cada una de les nostres illes... Fantàstic! En pocs mots s’ordenen idees i es construeix un relat en què tothom es pot sentir més o menys identificat amb una nació que esdevé així una espècie de Santíssima Trinitat.
Aquesta aportació no és gens menor. De fet ha marcat a tota una generació de regionalistes, autonomistes i sobiranistes. Són aquests que s’han deixat la pell per bastir l’autonomia, malgrat les limitacions, amb l’únic objectiu de fer país.
Molt ha plogut des que es va plantejar la idea que la nació política dels mallorquins eren les Illes Balears, i després d’anys d’autonomisme podem extreure’n algunes reflexions. Al cap i a la fi, els camins per somiar-nos són múltiples i diversos, i evolucionen amb el pas del temps.
En primer lloc, podem demanar-nos quin ha de ser el paper dels consells insulars en la vertebració del país que volem. Recordem que els consells foren creats per la Llei d'eleccions locals de 1978 i concebuts com a mers gestors supramunicipals, però gràcies a l’empenta de menorquins, eivissencs i formenterers, agafaren forma, sobretot a les darreries del segle XX. Després, amb l’aprovació de l’Estatut del 2007 foren reconeguts com l'administració i l’ens de representació de cada illa, ampliant-se i definint-se les seves competències. Potser el resultat de tot plegat és que avui –i per primera vegada en tres-cents anys– la nació sentimental disposa d’unes eines pròpies que permeten bastir-la en nació política... Perdrem l’oportunitat d’intentar fer-ho?
Aquí hem de fer un apunt. La defensa del fet insular és un pèl frustrant. Hem de ser conscients que les diferències entre cada una de les illes són insignificants comparades amb allò que ens uneix: aïllament, turisme de masses i dependència política. A més, hem compartit el mateix esdevenir històric des d’abans de Crist i tenim la mateixa llengua i cultura. Però nosaltres no ho vivim així, i això és l’important. Perquè per moltes voltes que li facem, la mar determina la nostra forma de veure el món i ningú se sent part d’aquest país discontinu, contradictori i complex que són les Balears. Acceptem-ho i actuem en conseqüència.
En aquest sentit, s’ha de dir que Nel Martí té raó quan diu que cal que cada una de les illes esdevingui un subjecte polític dins aquesta comunitat d’interessos que és la comunitat autònoma. D’aquesta manera el mallorquinisme polític s’hauria de plantejar la necessitat o no d’encetar un nou cicle històric, partint de la consideració que l’Estat espanyol és i serà sempre hostil als nostres interessos. I quan parlem “d’Estat” ens referim als seus poders i als seus servidors ideològics en el sentit més ampli del terme, entre ells a l’autonomisme que es cou entre el Consolat del Mar i el carrer del Conqueridor.
En aquesta línia tinguem en compte les reflexions del novelder Toni Rico. Ell ens parla de construir els Països Catalans com alguna cosa més enllà de la llengua, i de fer-ho de forma diferent a com ho hem fet en els darrers cinquanta anys. Així, la nació catalana, segons ell, hauria de prendre forma entre valencians, illencs i principatins compartint projectes socials, culturals i econòmics tangibles, concrets i de futur. En definitiva, potser cal replantejar-nos per enèsima vegada, i fer-ho tenint una cosa ben clara: el camí es fa caminant. Correspon a les noves generacions, doncs, teixir el país de demà amb la seva feina i fer el que ja fan molts: construir sinergies entre els nous i vells moviments, des de l’OCB i el GOB fins a Extinction Rebelion i Black Lives Mater. Tot per construir una societat justa, lliure i solidària.
Aquests camins potser ens duran a entendre les Balears com un terme circumstancial, a renegar del vocabulari autonòmic. A comprendre que el país a vertebrar, el subjecte polític, és aquesta roca nostra rodejada de mar. Si arribam a assumir això, haurem d’actuar en conseqüència i treure del sopor en què alguns tenen sumit el Consell de Mallorca, fent-lo el vertader protagonista de la cosa pública. També, potser, ens haurem d’esforçar a teixir xarxa i complicitats amb tots els que es mouen des de la base a barris i viles, siguin o no “del rotllo” compartint alhora, amb menorquins, eivissencs i formenterers, i també amb valencians i catalans, anhels i somnis.
Joan Pau Jordà és professor
