Sí, memorable

Prou que les sabem, quines trampes ens fem. Com quan el cos pateix tant de dolor físic, que el cervell es mig apaga i ens deixa inconscients perquè no tinguem consciència del mal, ara, de tant com pateixen els sentits (la lògica, l'instint, l'amor), d'intentar comprendre i reaccionar a tot allò que passa, el cervell se'ns mig adorm i vivim somnàmbuls.

Ens en parla la cirereta que és Xirp, de Josep L. Badal (Lleonard Muntaner, Ed., 2022): una novel·la encisadora que l'autor presenta com una “Història d'ocells” i que a mi se m'ha ofert com una cançó de fer camí, com una espelma per il·luminar la por terrible de les nits del present, nits en vetlla. Perquè ens fem tantes trampes, que ja costa de confiar en un mateix i en la paraula.

En posaré un exemple. Aquesta setmana, Gabriel Escarrer fill parlava d'una temporada memorable per a la seva empresa, mentre que al titular, Diario de Mallorca aplicava l'adjectiu a les Balears, és a dir, que feia implícit que la temporada havia estat memorable per al conjunt de la població de les Illes. Com que no vaig ser a la roda de premsa que va oferir l'empresari hoteler, no sé qui ha errat de veres en l'adjectiu. Sí que sé, però, que els cambrers, el personal de neteja, els recepcionistes, la tripulació dels vols o els vaixells que ha portat fins aquí els turistes, els dependents, els conductors d'autobús, els escombriaires i els taxistes (si m'apureu, que són autònoms) han treballat més que abans de la pandèmia i han cobrat el mateix. I també sé que els haurà retut menys, perquè les despeses bàsiques han pujat de preu.

Sigui com sigui, i per més que aquest titular de final d'estiu esgarrifi, no diu del tot una mentida: la temporada d'enguany és digna d'ésser recordada i la recordarem per molts anys —haurà estat memorable per definició.

Els resultats econòmics d'aquesta mena de negocis, dels turístics, es poden justificar ben ràpidament: es tracta d'obrir la caixa enregistradora, abans que els nins tornin a entrar a les escoles, i brandar els feixos de bitllets enlaire, com si fos un mannà vessat del cel que es repartirà entre tots i que no deixarà rastre, residus. Ja fa estona que s'hi ha caigut de quatre grapes, en aquesta trampa. La diferència entre fa cinquanta anys i ara és que els resultats de tota altra mena (els ambientals, socials, culturals...) —que no es podien visibilitzar fins al cap d'un temps, sovint massa llarg per la paciència dels nostres governs de quatre anys i una població que viu al dia— ja són ben visibles a ull nu. I, encara que no m'agradi escriure-ho (escriure una cosa la fa propera, Badal també ho creu), em sembla que tenim coll avall que no podem virar de camí cap a un que no ens dugui al precipici de què parlava l'altre dia; que ja solament podem fer una mica de marrada.

"Els dorments no són ni abans de la seva mort ni després. Han de tenir l'oportunitat de somiar, el seu cos és fràgil com una espelma, el temps de cadascú és el ble, i el somni, si arriba a encendre's, la flama", llegim cap al final de Xirp. Nosaltres, els somnàmbuls, l'hem d'agafar al vol, aquesta oportunitat, i aprofitar-la com si fos la darrera. Que potser ho és.

Amb temps, sortiran a la llum dades que explicaran el que els nostres ulls veuen: que quan mig desapareguérem i abaixàrem el ritme, els humans, a causa de la pandèmia del 2020, el confinament, etc., la flora i la fauna es regeneraren en llocs impensables, la qualitat de l'aire va millorar en percentatges extrems, les nostres illes tornaven a ser terra habitable i conreable, i aquest pes que carreguem al pit s'alleugerí considerablement. Mentrestant, no embossarà gens de reaprendre els noms de tot el que tenim i estem a punt de perdre per sempre: els ocells, les plantes, les peces d'un molí o d'un safareig, els vents i els moviments de la mar, tot allò que brilla al cel nocturn i no és artifici. Xirp, amb la seva llengua de verd frondós i les veus que hi ressonen (de tots colors) i una història explicada amb els sentits ben desperts, és un llibre que ens hi ajudarà.

Laia Malo és poeta, traductora i músic