Poder viure a casa nostra també és una qüestió feminista

3 min
Carme Gomila
20/11/2026 - 19:50 h
Candidata d’Ara Més-Front Ampli al Congrés
  • CAST
  • ENG
  • DE

Cada 25 de novembre tornam a sortir al carrer per dir que no acceptam cap forma de violència masclista. Ho feim per les dones que ja no hi són, per les que avui viuen amb por i per totes les que encara no han trobat la manera de demanar ajuda. Però també ho feim perquè sabem que la violència no apareix del no-res: arrela en les desigualtats i en una societat que massa vegades encara ens ho posa molt difícil.

El lema de la vaga general de dia 11 de novembre va ser ‘Viure ens costa la vida’. Aquesta frase té una dimensió profundament feminista. A les dones, aquesta frase ens ressona profundament. Primer, per les violències que continuam patint avui dia. Però, en segon lloc, perquè viure amb normalitat és cada dia més complicat.

Si vivim en un clima d’angoixa generalitzada, també hem de parlar de la que patim concretament nosaltres, les dones: sostenim un sistema de cures invisibilitzat i carregam amb responsabilitats i tasques que gairebé mai no es reconeixen, però que són imprescindibles perquè tot continuï funcionant. Què més hem de fer perquè es reconegui tot això?

A les Illes Balears, el lliure mercat està decidint, literalment, si tenim les condicions que ens permeten –o ens impedeixen– viure amb autonomia. I les dones patim les conseqüències de la bretxa salarial, de les pensions més baixes i de la precarietat. Per això, defensar el dret a l’habitatge, uns salaris dignes i uns serveis públics forts també és fer política feminista.

Però potser cal dir-ho d’una altra manera: el feminisme ens obliga a qüestionar com s’organitzen la feina, la propietat i les cures, i per això posa al centre l’habitatge, els salaris i els serveis públics. No són només temes que s’afegeixen al feminisme; són espais on es concreta la desigualtat i on es disputa el poder.

Perquè no és casualitat que les dones cobrem menys, tenguem més feines precàries i assumim més responsabilitats de cura. Tampoc és casualitat que, quan els serveis públics no arriben, siguin sobretot les dones que omplim aquest buit amb el nostre temps i la nostra feina. El sistema necessita que algú sostengui la vida cada dia, però després tracta aquesta feina com si no fos feina, com si no tengués valor, com si es fes tota sola.

Amb l’habitatge passa una cosa semblant. Trobar-ne un d’assequible s’ha convertit en una cursa impossible per a massa gent, i aquesta dificultat pesa especialment sobre les dones. Quan una dona no pot pagar un lloguer amb el seu sou, quan depèn econòmicament de la seva parella o no té on anar si ha de fugir d’una situació de violència, la seva llibertat queda condicionada. 

Per això l’habitatge no pot ser només una mercaderia ni una oportunitat perquè uns quants n’obtenguin beneficis. És el lloc des d’on podem construir una vida pròpia. I quan el mercat decideix qui pot quedar-se a ca seva i qui ha de partir, també decideix qui té poder i qui ha de viure amb la incertesa de no saber si podrà continuar aquí.

El cost de la vida i les cures també formen part d’aquesta disputa. Les dones continuam assumint una part desproporcionada de la feina que fa possible la vida quotidiana: cuidar infants, persones grans i familiars, organitzar la casa i estar pendents de tot. A aquesta feina s’hi afegeix la jornada laboral i la preocupació per arribar a final de mes. Quan falten recursos públics per cuidar, quan els salaris no basten o quan conciliar vol dir renunciar a temps, feina o projectes propis, el cost torna a caure damunt les dones.

No podem parlar d’igualtat sense parlar de qui té el temps, els doblers i el poder per decidir. Tampoc podem parlar de llibertat si l’habitatge és inaccessible, si cuidar implica renunciar a una part de la vida o si les dones no disposam dels recursos per sortir d’una situació de violència. Aquesta és una part central del feminisme: entendre que els drets també depenen de les condicions materials que ens permeten exercir-los.

Aquest 25-N sortirem al carrer contra les violències masclistes. I ho farem sabent que aquesta lluita també implica transformar les condicions que ens fan més vulnerables i més dependents. No volem limitar-nos a sobreviure dins un sistema que compta amb el nostre esforç però no el reconeix. Volem poder viure a casa nostra, decidir sobre la nostra vida i que sostenir-la sigui una responsabilitat de tothom.

stats